Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Jueves, 28 de septiembre de 2017 | Leída 184 veces
OPINIÓ

La primera víctima, la veritat

Guardar en Mis Noticias.

[Img #16659]MANEL TORRES.

Periodista.

 

Davant l’agudització d’un conflicte la primera víctima és sempre la veritat. Ja no es tracta d’observar un fet des d’un punt de vista determinat i sotmetre’l a la crítica de l’interlocutor, a allò que deia Martin Luther King de què la nostra veritat augmentarà en la mesura que sapiguem escoltar la veritat dels altres. Ja no es tracta de veure el got mig ple o mig buit. Les alternatives es limiten a veure’l o ple o buit. No hi ha espai per al matís i el dubte, i la convicció enterra aquesta màxima de Grahan Greene: “intento comprendre la veritat, encara que comprometi la meva ideologia”. És aleshores quan impera la propaganda de guerra. I és en aquest estadi que ens trobem. 

 

Fa uns dies van coincidir en el temps dues circumstàncies que ho exemplifiquen. D’una banda, la Unió d’Oficials de la Guàrdia Civil va denunciar la periodista de Catalunya Ràdio Mònica Terribas “per afavorir actuacions contra l’ordre públic”. Hores abans Carles Puigdemont s’havia sotmés a una entrevista de Jordi Évole a la Sexta, que va exprémer certes contradiccions del president de la Generalitat. Aquell dia, en la gran plaça pública de Twitter hi havia gent que defensava la llibertat d’expressió: en el cas de Terribas un tuit després de menysprear la feina d’Évole; i hi havia gent que defensava la llibertat d’expressió d’Évole, un tuit abans de menysprear la feina de Terribas. I així amb tot. I així, cada vegada més gent.

 

Els experts assenyalen quatre mecanismes bàsics que fonamenten la propaganda bèl·lica: la simplificació de la informació, la exageració o desvirtuació dels continguts, l’apel·lació a l’emoció i el tractament desequilibrat de les fonts. Tot amb l’objectiu de concentrar tots els mals en el bàndol enemic i totes les virtuts en el propi, a ser possible en el comandament. 

 

És cert que a gran escala la mentida continua fabricant-se en els laboratoris de les estructures de poder. Recentment la comissió d’investigació del Congrés va concloure que l’aleshores ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz va utilitzar la policia per perseguir rivals polítics (sobiranistes i de Podemos) i crear proves delictives en contra seva. Però ara també hi ha una producció de la mentida a baixa escala. Les xarxes socials (Facebook i Twitter) i els canals de missatgeria instantània (Whatsapp o Telegram) s’han convertit en les grans avingudes per on el bulo i la mentida cavalquen al galop d’un cavall. La tecnologia digital ha donat eines perquè qualsevol es converteixi en un aprenent de Goebbels muntant artesanalment falses històries sense sortir de la seva habitació o transformant les anècdotes en categories que les tropes tocades per la fe escampen pels camps de batalla de les xarxes i els telèfons mòbils. Mentrestant, la veritat, el desmentit documentat camina a lloms d’un ruc.

 

L’any 1928, el polític i pacifista anglès Arthur Ponsonby va escriure “La falsedat en temps de guerra: Les mentides de la propaganda de la Primera Guerra Mundial”. Ponsonby explicava com els països en guerra van aprendre a mentir no només a l’enemic sinó a les seves poblacions per tal de justificar el conflicte, i va elaborar un decàleg de la propaganda bèl·lica. Molts anys després, la periodista Anne Morelli va documentar com aquests deu manaments es van complir a les dues guerres mundials i a la de l’antiga Iusgoslàvia, i com els dirigents dels dos fronts, en qualsevol d’aquests conflictes armats i al marge de la consideració de bàndols agressors i agredits, feien servir els mateixos arguments i les mateixes falsedats per arrossegar les seves poblacions per un barranc d’irracionalitat, poblacions que després, i com en totes les guerres, van aportar les víctimes.

 

El decàleg, per cert, és el següent:

1. "Nosaltres no volem la guerra".
2. "L'enemic és l'únic responsable de la guerra"
3. "L'enemic és un ésser execrable"
4. "Pretenem nobles fins"
5. "L'enemic comet atrocitats voluntàriament. Els nostres són errors involuntaris"
6. "L'enemic utilitza armes no autoritzades"
7. "Nosaltres vam patir poques pèrdues. Les de l'enemic són enormes"
8. "Els artistes i intel·lectuals donen suport a la nostra causa"
9. "La nostra causa té un caràcter sagrat, diví, o sublim"
10. "Els que posen en dubte la propaganda de guerra són uns traïdors".

 

Anotem-lo i tinguem el paper ben aprop quan entrem a alguna xarxa social, quan mirem qualsevol canal de televisió, quan escoltem una emissora de ràdio, quan llegim un diari imprès o digital o quan rebem algun missatge de whatsapp. A falta de casc o armilla antibales, serà un bon protector. I potser serà així que convindrem que, com canta Ismael Serrano, “si se callase el ruido, quizá podríamos hablar y soplar sobre las heridas; quizás entenderías que nos queda la esperanza”.

Acceda para comentar como usuario Acceda para comentar como usuario
¡Deje su comentario!
Normas de Participación
Esta es la opinión de los lectores, no la nuestra.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
www.elfar.cat • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress