Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Jueves, 14 de diciembre de 2017 | Leída 94 veces
OPINIÓ

Els carrers (fa temps que) no són nostres

Guardar en Mis Noticias.

[Img #17746]MANEL TORRES.

Periodista.

 

La història de Cashmere, un petit poble de l’estat de Washington, estava lligada des dels primers anys del segle XX a l’empresa Liberty Orchard, fabricant dels caramels Aplets i Cotlets. Un dia de 1997 l’empresa va demanar a l’ajuntament, entre altres peticions, canviar els senyals del carrer i que les principals vies del poble es diguessin avinguda Aplets i avinguda Colets. Del contrari, marxava. Trenta anys després, Google Maps ens marca on són Aplets way i Colets way, tot i que no són els carrers principals.

 

Aquesta és una història, caricaturesca si es vol, que exemplifica com fa molt de temps que els carrers no són nostres. Han passat dues dècades des que Naomi Klein explicava a la seva primera obra “No Logo” com els espais públics s’havien convertit en l’element més valuós de la cultura publicitària i com, d’altra banda, els centres comercials havien esdevingut les noves places públiques, unes places que en ja no eren llocs de relació comunitària sinó espais de consum.

 

La febrada normativa d’ordenances de civisme va mostrar en el seu moment la tensió entre la comercialització i la criminalització d’algunes pràctiques en l’ús del carrer.  Així, per exemple i mitjançant la permissivitat de l’ocupació dels espais públics com a extensió d’espais privats de consum, es facilitava prendre una cervesa assegut a la terrassa d’un bar, mentre que s’assenyala com a conducta recriminable beure la mateixa cervesa assegut en un banc públic, cinc metres més enllà.

 

La comercialització dels espais públics va anar acompanyada d’un fenomen de signe contrari, que també venia de lluny: l’expulsió de la gent dels carrers, mitjançant la utilització de l’instrument de planificació urbanística. S'atribueix a Haussmann, l’encarregat de la reconstrucció de París a mitjans del segle XIX, l'autor de la noció de que la transformació de l’espai físic pot alterar les pautes socials. O dit d’una manera menys fina, pot ajudar al control social.

 

Des d’aleshores, la història de la utilització dels espais públics ha estat la d’una lenta exclusió dels seus habitants. Primer, el bisturí de la planificació va traçar ciutats pensades perquè hi regnessin els cotxes. Al servei de la causa del confinament de la gent a casa seva es van anar cimentant les places, es van treure bancs o es van canviar per d’altres més incòmodes o individuals i es van anar eliminant els arbres que donaven ombra. Així, la gent gran va anar desapareixent dels espais públics i va ser abraçada pel fantasma de la solitud. No va ser l’únic col·lectiu. Avui no hi ha nens i nenes jugant al carrer fora dels tancats –i normatius- parcs infantils (ironies del progrés, ara qui pot es busca una segona residència en un poble on la gent gran no s'ha tornat invisible i on valora que els nens puguin estar al carrer “sense perill” o treure la cadira al carrer per conversar a la fresca amb la veïna).

 

Tampoc les dones poden dir que els carrers són seus. A més dels factors comuns al conjunt dels habitants d’una ciutat, les dones tenen el plus de l’amenaça d’agressions sexuals que restringeix la seva llibertat de moviments a les nits. Hi ha alguna noia o dona que no hagi evitat passar per un carrer o hagi avivat el pas per arribar a casa quan ja s’ha fet fosc?

 

I tot deixant d’ocupar els carrers i les places, els homes, les dones i els infants van deixar de fer vida comunitària, d’establir lligams socials. Arribat a aquest punt, l’espai públic només restava com a espai de consum o de mobilitat, per desplaçar-se pel triangle format per la feina o l'escola, el centre comercial i la llar.

 

Afortunadament, s’aprecien signes de resistència. Alguns ajuntaments comencen a incorporar la veu del veïnat en la planificació dels espais, i també la perspectiva infantil o la de gènere. Col·lectius ciutadans es llencen a les places reivindicant la seva ocupació com a espai de convivència i de relació. Fins i tot, a la ciutat francesa de Grenoble s’ha prohibit la publicitat als seus carrers. Així que potser sí que tal vegada els carrers tornaran a ser nostres.

Acceda para comentar como usuario Acceda para comentar como usuario
¡Deje su comentario!
Normas de Participación
Esta es la opinión de los lectores, no la nuestra.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
www.elfar.cat • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2018 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress