Volem pa amb oli

Quan era regidor baixllobregatí, a Cornellà, participava, i força, amb la gent amiga de la Federació de Municipis. Vaig redactar i tot, sota la inspiració d’Immanuel Kant  -perdoneu-me la grolleria!--  un intent de ‘Crítica de la raó municipal’. Una de les seves primeres màximes deia: “Als ajuntaments, tot allò que no té partida pressupostària no existeix”. Clar i català: a qui et demana pa amb oli, o una feina, ni que sigui temporal, o un racó on et puguis aixoplugar, amb els teus, no pots respondre-li amb un discurs, encara que sigui d’una retòrica clàssica, sobre els drets al treball, a l’habitatge, i a la lluita contra la fam extrema… que fins i tot la Constitució i l’Estatut li garanteixen al demandant.

Seria d’un cinisme fastigós que, a qui està en situació de malaltia greu, li clavessis una ‘parida’ sobre l’origen de la paraula ‘salut’ que, per cert, és també l’origen de la paraula salvació. ‘Obras son amores…’ i la política del Bla, bla, bla  -remeto a un llibre meu, tan dolent que va rebre un premi important-  es gira contra qui fa promeses falses i/o hipotètiques, qui sap si en una altra vida, que els no creients no tastarem mai.

De les massa hores que he dedicat a la política com a electe, la majoria les he viscut amb els pressupostos -en un cas municipals i en d’altres autonòmics- a les mans. ¿No estaria bé que fos d’acompliment obligatori, en cada acte de les properes campanyes municipals, i per a tots els partits, començar amb una revisió, a l’engròs i a la menuda, de les promeses fetes i de les promeses que no han estat dutes a terme? 

Inventem-nos, com al futbol, un VAR que determini cas rere cas i que inhabiliti, per un temps ‘prudencial’ d’una vintena d’anys, a la persona política que faci figa, en aquest punt. Quan accedeixes a un càrrec polític, subsegüent a una contesa electora, has de prometre o jurar fidelitat a la Constitució i a l’Estatut… (Algú em diu, a cau d’orella: ‘quantes presons, o quants centres psiquiàtrics, que haurem de crear si volem rehabilitar els i les que són, com diu la dita catalana, ‘estalviadors del fum i escampadors de la farina’).