La violència sexual al treball. Una realitat invisibilitzada

El passat 25 de maig Verónica Rubio, treballadora d'IVECO de Madrid, va decidir llevar-se la vida víctima d'una situació extrema d'assetjament sexual i violència masclista. La Verónica no va poder assumir la pressió social, en viralitzar-se un vídeo seu de caràcter íntim, entre una part significativa del seu entorn i de la plantilla de l'empresa.

Aquesta situació dolorosa, ens obliga a reflexionar per eradicar l'assetjament sexual, un fenomen massa invisibilitzat a les nostres relacions socials i laborals. Una realitat de la qual tenim poques dades. La segona enquesta de la violència masclista a Catalunya, publicada el 2018, senyala que l'1,2% de dones amb treball remunerat (aprox. 18.000 dones) havien viscut alguna situació d'assetjament sexual i en 2 de cada 3 casos, l'exercia un superior. Les dades també mostren l'impacte de la precarietat, demostrant que hi ha un nivell d'incidència més alt quan el pateixen dones sense contracte o amb contracte temporal.

Existeix un ampli consens en infravalorar i subestimar la violència masclista i les discriminacions a les relacions socials i vinculades al treball. El nombre de denúncies interposades queden massa lluny de situacions quotidianes. S’ha aconseguit avançar en posar a l’agenda pública, política i social aquesta realitat, però aquest cas torna a posar de manifest la normalització d’aquesta forma de violència i l’existència d’una visió majoritària que culpabilitza, qüestiona i no atorga credibilitat a les dones.  

L'assetjament sexual té el seu origen en què les relacions afectives i les relacions sexuals estan encara guiades pel poder patriarcal. La primera mesura per fer-hi front és visibilitzar-la, compartir-la, socialitzar-la i acompanyar-la per dolorosa que sigui. Hem de crear les condicions perquè les dones que pateixen violència sexual no triguin tant de temps en posar nom al seu patiment, avançar en drets, que no es qüestioni ni es culpabilitzi, en acompanyament, suport i que es millori la confiança de les dones que denuncien a fer-ho sense por a represàlies i no tornin a ser victimitzades. És imprescindible crear les condicions perquè les actuacions siguin ràpides, respectuoses amb el dret a la intimitat, a la confidencialitat i que denunciar no signifiqui en cap cas l'acomiadament o un empitjorament de les condicions laborals.

En paral·lel, la nostra societat ha d'abordar d'altres elements nocius que tenen relació directa, com són els límits a l'accés i els continguts de la pornografia. Projecta violència, dominació i propietat sobre el cos de la dona i en conseqüència, normalitza allò que s'ha anomenat cultura de la violació.

Eradicar l'assetjament sexual i per raó de sexe és una obligació que també han d'assumir les empreses. Poden fer les coses bé, amb una visió integral que doni resposta als problemes o fer-ho sota els paràmetres immobilistes d'un masclisme obsolet i retrògrad. Més enllà de les obligacions legals, han de reforçar l'acció preventiva declarant tolerància zero amb aquestes conductes, intervenir sobre les situacions de precarietat i la vulnerabilitat que afecten les dones.

El sindicat, en la seva estratègia de posar la igualtat al centre de la seva acció col·lectiva, ha de continuar actuant als espais de concertació social, a la negociació amb les contraparts i fent acció preventiva que abordi de cara aquesta realitat silenciada amb les eines que tenim a l'abast (lleis, plans d'igualtat, protocol, organització del treball i accions concertades de sensibilització, informació i formació).

Aprofitem el ressò d’aquest tràgic desenllaç per transformar aquesta situació d'injustícia estructural. Recordem que des de 2003 han estat assassinades 1000 dones. La realitat ens obliga a empènyer en remoure els actuals obstacles culturals, econòmics i polítics per avançar en una societat que canviï d'arrel els patrons de les relacions socials, afectives i sexuals des del respecte a la llibertat de les dones. Caminar inexorablement cap a una igualtat plena i real que actuï decididament davant l'assetjament, contra les violències i les situacions de vulnerabilitat i desigualtat. El sindicalisme de classe que representen les CCOO ha d'estar també a l'avantguarda d'aquesta lluita.