La classe i la barbàrie

A la classe de l’Ona i el Pol conviuen 16 nens i nenes, els progenitors dels quals són de 14 nacionalitats diferents, parlen 12 idiomes i professen 5 religions, a més d’algun agnòstic confés i desconec si algun ateu. I potser, tal i com estan les coses, algú està acaronant la idea de fer-se apàtrida. A l’inici del curs, abans que el dit punitiu de la gentrificació assenyalés la direcció de sortida cap a altres indrets a diverses famílies, alguna d’aquestes xifres era més elevada: els pares i les mares dels 20 infants que van començar-lo pertanyien a 17 països diferents. I aquesta diversitat de procedències, llengües i cultures s’ha enriquit encara més amb les característiques pròpies dels infants, des de les seves diferències funcionals, emocionals o sensorials. Potser més endavant apareguin opcions sexuals diverses. Rico, rico, que diria Arguiñano.

Aquest crisol no és cap obstacle perquè els nens i les nenes facin el que han de fer: jugar i, entre joc i joc, anar aprenent, que no és poc. Aprendre, a través de la curiositat, a conèixer-se ells mateixos, conèixer el seu voltant i el món que els ha tocat viure. Es barallen, sí, per les mateixes raons que ho fan els infants en un pati en què la uniformitat és el patró. Ni més, ni menys. Però no discuteixen ni s’insulten ni es peguen pel fet de ser diferents.

Aquests infants, petits encara, són verges. Ara no són sexistes, ni masclistes, ni racistes, ni homòfobs, ni fanàtics ideològics o religiosos. Potser la cosa canviarà d’aquí a uns anys, quan el seu pòsit biològic vagi essent cobert per la petjada social; quan el seu cap buit de coneixements i ple d’innocència comenci a ser omplert amb prejudicis. Una alimentació que els haurem donat nosaltres, les persones adultes, amb el que els haurem dit, el que hauran sentit o el que hauran llegit o vist. 

El mascle alfa que amenaça amb agredir un homosexual en una hamburgueseria va ser un dia nen, i la noia que al metro es gira contra la parella de lesbianes i els diu que fan fàstic perquè es besen també va ser nena. Nens van ser tots els violadors en grup i nenes les víctimes de les seves atrocitats. Nens i nenes van ser els que pinten a les parets “fora moros del barri” i infants foren els que van fer l’atemptat de la Rambla. Tots els que odien a un grup van ser nens com aquells als qui centren el seu odi. Fins i tot van jugar en el mateix pati d’escola. I els menors no acompanyats (MENA) han deixat de ser nens abans de temps.

Jugant en el sorral cap d’ells imaginava que arribaria un dia en què la seva gola s’ompliria d’odi o menyspreu. Potser Voltaire també es referia a això quan fa tres segles deia que la civilització no suprimia la barbàrie, sinó que la perfeccionava. A gran escala n’hem tingut prou exemples amb guerres i genocidis impulsats per l’odi. Però la barbàrie no s’alimenta només dels grans i vergonyants plats que l’humanitat s’ha empassat al llarg dels segles; també s’engreixa amb el gra imperceptible de les petites accions quotidianes. Impedir-ho i deixar que els nens i les nenes d’avui aturin la roda de la barbàrie és la nostra responsabilitat. Una altra pota de la Il·lustració, Rousseau, també tenia raó: som bons per naturalesa. Des de la riba d’innocència en què han vingut en néixer ens interpel·len a les persones adultes perquè no els fem creuar el riu de la vida amb les esquenes carregades de prejudicis. Una titànica tasca de la qual no podem defugir.