Obediència

Un missatge emès massivament des de qualsevol lloc, per no se sap qui. Milers de persones que el reben en els seus telèfons mòbils, s’activen i participen en una acció que mai no haguessin pensat que portarien a terme. Hores més tard, una segona notificació i la multitud es desactiva amb la mateixa celeritat.  Tothom torna amb la família, amb els amics, a casa, al bar, a la botiga o a les classes.

Aquests fets, que podrien semblar el guió d’un episodi de la sèrie Black Mirror, han passat aquests dies a Catalunya durant les mobilitzacions per la sentència de l’u d’octubre. Aquest ens anònim anomenat Tsunami Democràtic va aconseguir bloquejar els accessos de l’aeroport “llançant” milers de persones contra la infraestructura aeroportuària i provocar la cancel·lació de desenes de vols. Ningú no sap qui va donar l’ordre ni des d’on; només coneixem que milers de persones la van obeir sense estar segurs de què s’hi trobarien. La fe sempre havia mogut muntanyes; ara també mobilitza masses humanes. Milers de persones obeeixen com un sol home a algú que no coneixen i a qui han obert la porta a saber on son, què pensen, què miren i què diuen. Ja no calen líders a qui escoltar ni organitzacions a qui adreçar-se.

Enric Luján, membre de Críptica, associació en defensa de la privacitat, i autor del llibre “Resistencia Digital. Manual de seguridad operacional e instrumental para smartphones” assegura que el poder de seducció de la tecnologia només pot ser contrarestat “quan ens n’adonem, per exemple, del greu problema que suposa que el nostre smartphone pugui ser emprat (i probablement no deixi de ser-ho en cap moment del dia) per guanyar coneixement sobre cada faceta de qui som, gràcies a que pot actuar com un refinat dispositiu espia capaç de portar a terme a la vegada les funcions de càmera, micròfon i rastrejador de la ubicació, entre moltes altres”.

Les plataformes digitals, segons Luján, tenen una perillosa capacitat: extreure el màxim de dades sobre la nostra vida i aprofitar-les per adquirir capacitats immillorables per al control, per manipular-nos o per obtenir-ne un benefici.

Això també està passant. El documental The Great Hack (El gran hackeo), de Karim Amer i Jehane Noujaim, explica l’arribada al poder de Donald Trump recolzat en Cambridge Analytica’s, la companyia britànica dedicada a l’anàlisi de dades que va tenir accés a 87 milions de perfils de Facebook. Aquesta empresa disposava de 5.000 dades de cada votant nordamericà. Amb aquest material a les butxaques, els analistes de dades es van posar a treballar a la campanya de Trump, bombardejant amb informacions falses sobre Hillary Clinton a les xarxes socials. Contra tot pronòstic, el magnat va guanyar les eleccions. Cambridge Analytica’s també va treballar pels partidaris del Brexit. Dos fites en el camí de desestabilitzar Europa. L’empresa, per cert, va haver de tancar el 2018 després que una càmera oculta col·locada al seu principal directiu desvetllés converses on reconeixia haver influït en nombroses campanyes electorals gràcies a la utilització de les dades personals dels usuaris.

Espanta l’assumpte. I esgarrifa si al breuatge embriagador de la tecnologia li posem un rajolí de biaix de confirmació (el mecanisme segons el qual tendim a buscar, recordar o interpretar la informació que confirma les nostres creències o hipòtesis). Un estudi publicat a la revista científica PNAS, que va analitzar 376 milions d’interaccions entre usuaris de Facebook, va corroborar que l’usuari llegeix allò que li serveix per reafirmar les seves idees. Morta la confrontació d’idees i el diàleg, s’imposa qui tingui accés a la clau de les nostres emocions.

Tsumani Democràtic té al voltant de 200.000 seguidors a twitter i uns 300.000 al canal de telegram. Sigui independentista o unionista, yihadista o fonamenalista cristià, un exèrcit amb aquesta quantitat de ments disposades a obeir convençudes que segueixen una causa justa atorga a qui el controla un poder immens. ¿I qui diu que la cara més fosca del poder, el que no escollim en cap elecció, renunciarà a aquestes immenses possibilitats de domini de les masses que s’obren ja mitjançant la tecnologia? Qui pot assegurar que no ho estigui fent ja i que l’ull que ens mira no és el de Mordor? Aquest és, al meu parer, l’espai on es lliura el veritable combat per la llibertat. La derrota ens porta a la pitjor de les distopies: una barreja de "1984" i "Un món feliç", el control absolut dels individus sota el miratge d’una societat lliure.