La història no es pot tornar a repetir

La societat occidental es troba davant la crisi sanitària més important dels darrers 100 anys. Com a conseqüència, també provocarà la crisi econòmica i social més important des de la Segona Guerra Mundial. Venim de la que va ser sens dubte una duríssima crisi econòmica i social, que va provocar una gran crisi política i democràtica, dèiem, la més dura i important dels 40 anys de democràcia de l'estat espanyol i sens dubte, la més important que havia viscut la nova i jove Europa, la Unió Europea. Tots els analistes del món diuen ja, en el que és un consens unànime de tots ells, que aquesta nova crisi farà que l'anterior ens sembli una cosa insignificant.

Una vegada hem acceptat que això serà així, la qüestió és com sortirà la nostra societat d'aquesta situació. Per a preservar quins valors, aplicarem velles fórmules per a solucionar-ho? Estem sentint dir a aquells que ens governen que “ara s'ha de rescatar a les persones”, serà així?

La veritat és que la confiança que tenim alguns de nosaltres en aquells que acumulen la riquesa, que “controlen” l'economia i que condicionen l'acció política de tots els governs, és nul·la. Tenim clar que com ja ha ocorregut en el passat, el seu únic objectiu és conservar els seus privilegis i la seva riquesa, per sobre de qualsevol altra cosa, i fins i tot aconseguir que aquesta crisi al final sigui una gran oportunitat de negoci que els hi permeti augmentar i acumular més riquesa encara. La seva anàlisi parteix d'una premissa: el model econòmic no és el culpable ni el responsable de la situació actual, és la solució; cal salvar-lo costi el que costi, se sacrifiqui a qui i el que s'hagi de sacrificar, quan realment és tot el contrari, perquè salvant aquest model econòmic es garanteixen els seus privilegis i la seva riquesa. En la dècada passada van sacrificar a les persones, els nostres serveis públics, la sanitat, l'educació, els drets socials i polítics, el treball digne. Totes aquestes qüestions eren prescindibles, i al crit de “l'estat del benestar ha mort” vam retrocedir com a societat dècades d'avanços polítics, socials i democràtics.

Quan encara la preocupació de la immensa majoria en aquest moment és salvar vides, aquesta oligarquia dominant ja s'ha posat a treballar reactivant els seus discursos. Dos exemples d'això: el Fons Monetari Internacional (FMI) ens envia uns primers missatges, a l'estat espanyol i també a Europa, “la recessió serà més dura a Europa…”; “Espanya serà un dels estats més afectats…”; “En un any l'estat espanyol haurà perdut tot el que va aconseguir avançar en una dècada de contencions i sacrificis…”. El missatge és molt clar, “que bé que ho vau fer”, la solució ha de tornar a ser la mateixa, sacrificant als mateixos i les mateixes coses.

Un altre exemple són les noves tesis de com un estat modern s'ha de preparar davant una situació de pandèmia com la que estem vivint. Una d'aquestes corrents la podem trobar en treballs com el publicat pel Real Institut Elcano sota el títol “La gestió de pandèmies com el COVID-19 a Espanya: l’enfocament de salut o de seguretat?”. Aquí s'intenta defensar que la solució a una crisi sanitària com una pandèmia i la seva gestió s'ha mantingut sempre dins de l'àmbit sanitari, però a partir d'ara, s'hauria de sospesar si aquesta gestió ha d'integrar-se en l'àmbit més ampli de la “seguretat nacional” amb una participació i gestió de diferents estaments de l’estat, més enllà o per sobre del sanitaris.

Aquests són dos exemples, n'hi ha més. Reforcen la idea que els objectius d'aquesta minoria no són els nostres, els de la majoria. Salvar l'economia no és preservar els seus beneficis i els seus privilegis, salvar l'economia no és això, és lluitar per preservar el benestar de les persones, desenvolupar i implementar plans i models que protegeixin, desenvolupin i potenciïn drets i llibertats de la ciutadania. Aquesta pandèmia l'hem pogut afrontar des de la feblesa, senyors del FMI, del sector financer i de l'Institut Elcano, perquè amb les retallades en la sanitat, en la dependència i en els serveis públics érem més febles i més vulnerables en tot moment, però més en una situació límit com aquesta. 

Les persones treballadores ens hem de prendre això com una amenaça i aquesta vegada no permetre-ho. No parlem que aquesta crisi la pagui la banca o no se sap molt bé qui, es tracta de que d'aquesta crisi en sortim des d'un model que tingui com a paradigmes fonamentals el repartiment de la riquesa, reforçant i potenciant la sanitat pública i universal, que desenvolupi i enforteixi els serveis públics, que plantegi un nou model productiu i de desenvolupament industrial més sostenible i que aquest model productiu integri el treball digne com a element fonamental i estratègic, amb l'objectiu clar de lluitar contra el canvi climàtic; amb una societat que lluiti contra les desigualtats entre dones i homes. En conclusió, d'aquesta greu crisi en sortirem amb més drets, més llibertats i amb més democràcia.