De les vivències extremes

Aquests dies de confinament han estat dies extrems per a tothom. El fet d’haver-nos vist obligats a quedar-nos tancats a casa durant setmanes sota l’amenaça de l’expansió de la pandèmia ha estat un repte molt més gran que els que circulen per les xarxes socials com ara fer puntades de peu a un rotllo de  paper higiènic, fer-se pentinats extravagants o difondre les nostres millors fotos de joventut (“oh, no et pensis, ha estat casualitat, és la primera foto que he trobat”). En aquesta ocasió, el prisma de la realitat ens oferia una cara de la pertinença a una comunitat que ens situava en el fil de la navalla:  la meva salut depèn de tu; la teva salut depèn de mi.

 

La gran majoria de la població ha estat resilient i ha sabut adaptar-se a la desconeguda situació de viure tancada entre quatre parets, algunes més opressives que altres, sigui dit de pas. Ens hem adaptat a les circumstàncies fins al punt de fer emergir un particular hedonisme: durant les primeres setmanes d’abril, la compra de cerveses en supermercats va augmentar un 86,5% i  la de vi  un 73,4% respecte al mateix període de 2019, segons dades del ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Però no només de l’alcohol viu el confinat: la compra de xocolata va augmentar un 60% i els prestatges d’ingredients de reposteria van quedar buits.

Però a banda i banda de la gran majoria resilient, que ha complert les normes emanades per les taules de la llei de l’Estat d’Alarma amb resignació cívica, han tret el cap dues actituds situades a les antípodes, l’una de l’altra. D’una banda, la d’aquelles persones per a les quals semblava que les normes no eren per a ells, fins al punt d’anar amb el carret de la compra per l’espigó d’un port o fer una desena de kilòmetres per anar a buscar una barra de pa. Aquest col·lectiu, però, sempre ha format part del nostre paisatge, el de la picaresca o el dels “listillos”. Ja els teníem classificats. Res de nou.

 

A l’altra banda de l’espectre, han aparegut els autoproclamats jutges impecables, que demanaven tallar el cap dels infractors, o el que és més perillós, dels que consideraven infractors. Persones capaces de recriminar enmig del carrer una mare que ha baixat a comprar amb el seu fill de sis anys,  sense donar opció a saber que es tractava d’una família monoparental i per tant no podia deixar el nen sol a casa.

 

Aquests són les actituds, al meu parer, que més ens haurien de preocupar, perquè posen llum a aquesta cara oculta de la naturalesa humana. La mateixa cara que en algunes èpoques ha comportat la delació del veí si així se salvava la pròpia pell. Ens preguntàvem fins a quin punt estem disposats a arribar quan ens sentim amenaçats?

 

Afortunadament, la realitat no és única, tampoc en aquests moments en què se’ns posa a prova com mai. Els que estan disposats a llançar la primera pedra per lapidar al del costat viuen en el voral de la vida en comú; també els que fins i tot en aquesta situació tenen un concepte de la llibertat basat en l’individualisme exacerbat transiten pel marge. A banda i banda, per l’espai que ocupa aquella majoria resilient que s’ha fet homenatges de pastissos i vi per passar les hores i els dies, s’obren pas altres actituds que han reconegut el valor del suport mutu i la importància d’allò col·lectiu.

 

Potser per fi queda superada la contraposició que Max Weber, un dels pares de la sociologia, va formular entre l’ètica de la convicció i la de la responsabilitat. Potser també, amb la llicó ben apresa per aquesta crisi sanitària i fusionant les dues ètiques, sabrem a partir d’ara afrontar el principal repte que té la humanitat per endavant, i que tornarà a l’horitzó una vegada baixi la marea del Covid-19: el de la crisi climàtica. Perquè, no ho oblidem, estem totes i tots confinats en el mateix planeta.