Una realitat silenciosa i paral·lela

Abans de la pandèmia, ara fa nou mesos, podríem dir que ens empenyia una inèrcia cap al que era quotidià, donàvem per fet moltes coses, continuàvem amb la tendència a seguir el dia a dia construint, sense aturar-nos massa per pensar, amb la pressa de la roda de la vida, posant la mirada en el futur més llunyà i procurant gaudir del present en el nostre temps lliure, fos molt o poc, i amb la gent que ens estimem. Però sobretot, i aquí voldria fer èmfasi, hem estat aliens a moltes prioritats que ara se’ns fan imprescindibles, però que aleshores eren impensables. Però hem de ser conscients de què estem canviant.

Ara ens acostumem a les mascaretes, als rentats de mans, a la distància social, a deixar de veure amistats i família, a les connexions a video-reunions per feina i complint amb les restriccions necessàries, però ens n’adonem que tot i que sembla que ha passat molt de temps des que ens van tancar a casa, encara continuem estranyats, també atemorits i amb incerteses, patint conseqüències econòmiques i socials a la nostra llar, a les empreses i als negocis, i en els pitjors dels casos, havent patit pèrdues de familiars i amistats. Ens trobem immersos en una pandèmia, qui ens ho anava a dir.

És temps de fer una aturada més interioritzada i una mirada enrere, i efectivament veure que nosaltres també hem canviat, com a persones i com a societat.

La gran capacitat adaptativa de l’ésser humà pot interioritzar noves situacions, reaccionar emocionalment davant nous entorns, ajustar-se i poc a poc, assumir escenaris incòmodes gràcies sobretot al sentiment de pertinença social, a la comprensió d’una situació global i també, perquè no dir-ho, a la resignació que ens empeny a normalitzar nous hàbits i a la capacitat de supervivència mental i física. Tot i això, paguem un preu: interaccionem menys, ens veiem menys les cares, el llenguatge no verbal és sovint inexistent. Aquesta adaptació se’ns menja els dies, les setmanes i els mesos, i hem hagut de posar en “pause” molts temes laborals, la vida social, els plans...

Però en aquesta “semi-aturada” obligada, i en aquesta recent reconstrucció de molts valors, ens hem trobat amb una realitat silenciosa i silenciada que ara més que mai necessita el nostre suport i la nostra veu i que no es pot reconstruir ella sola. I parlo de la realitat paral·lela que viuen les dones que pateixen dins casa seva, una situació encara més crua, més tensa, més perillosa que la que tenien fa 9 mesos. Rere portes tancades, sota de les mascaretes i en el silenci de la distància social viuen dones que conviuen amb el seu agressor i que no només han hagut de fer els mateixos processos adaptatius que la resta de la societat, sinó que estan més atemorides i són més vulnerables que mai, alienes al sentiment de pertinença social que mencionava abans, precisament per la seva situació i perquè la societat s’ha adaptat a individualitats forçoses per combatre el virus, i s’ha anat esborrant aquesta realitat paral·lela i, per tant, desapareixent dels mitjans, dels discursos polítics i de les agendes socials.

Aquest darrer 25 de novembre al Baix Llobregat, hem volgut dedicar el Dia Internacional per l’eradicació de la violència masclista a visualitzar aquesta crua realitat en temps de pandèmia, a posar de relleu aquest drama i a exposar la realitat esfereïdora de la convivència forçada amb un maltractador.

Els municipis hem reforçat els serveis d’atenció que han vist un clar increment de les peticions d’ajut, però encara ens veiem, a les administracions municipals, impotents, amb manques de molts recursos i formació en circuits tan necessaris com el de la seguretat, quan les dones que volen denunciar necessiten sentir-se protegides, escoltades i acompanyades; o en els jutjats que amb els mitjans de què disposen han de fer front amb garanties, a valoracions de situacions que els demanen reaccions ràpides, emetre ordres de protecció o fer tramitacions urgents; o a la sanitat, sobretot d’atenció primària, que ha de poder reconèixer quan una víctima de violència ho és, quan un acompanyant pot ser un agressor i quan l'expedient respon a situacions sospitoses; i finalment a la pedra angular de l’educació, que ha de permetre conscienciar, prevenir, treballar des de la infància i detectar en la joventut els micromasclismes terriblement normalitzats i poder formar una generació que rebutgi de ple aquestes situacions.

La societat sencera hem d’anar de la mà i no tolerar les retallades en inversions per lluitar contra aquesta xacra, i per això les dones i homes feministes continuem amb la mirada posada i molt d’aprop a aquestes polítiques. Ens calen pressupostos autonòmics que prioritzin els temes socials, els que preocupen a  la ciutadania, els del dia a dia, per poder evitar precisament aquestes realitats paral·leles. Si continuen silenciant-les, perdem tots i totes, com a societat i com a éssers humans.