La Gran Renúncia

V. va decidir agafar una excedència del seu lloc de feina a l’empresa on treballava; el fet de no saber quin rumb prendria la seva vida laboral no va ser un obstacle per a la seva decisió. J. deixà la direcció d’una escola privada de grau superior i ara és feliç impartint classes en una aula de secundària. Fa uns mesos, M. va voler obrir un parèntesi en el seu lloc fixe a l’administració; la seva brúixola vital assenyalava el nord d’una nova vocació que li permetia estar en harmonia amb ella mateixa. V. J. i M. són tres gotes d’aigua a casa nostra, però als EEUU la pluja de dimissions és intensa: entre agost i setembre, vuit milions de persones van deixar voluntàriament la seva feina.
 
El fenomen, que ha estat batejat pel psicòleg organitzacional Anthony Klotz com a la Gran Renúncia, ha creuat l’Atlàntic. A Itàlia, amb una cultura laboral més pròxima a la nostra, 484.000 persones van deixar els seus llocs de treball indefinits durant el segon trimestre, un 37% més que el mateix període de l’any anterior. A Alemanya i França també han crescut les renúncies respecte a l’any anterior.
 
I perquè tanta gent està saltant fora de la xarxa de seguretat d’una feina? L’anomenat síndrome Burnout (un estat d’esgotament físic, mental i emocional en el marc laboral) no sembla explicar la Gran Renúncia. Els experts apunten a un ventall de raons, però sembla clar que la pandèmia, que ha posat de manifest la nostra fragilitat, ha estat un catalitzador que ha accelerat el que Remedios Zafra, premi Anagrama d’Assaig, defineix com a l’homogeneïtzació del temps: quan la feina ho inunda tot i ens trobem en mode de producció continua.
 
Durant la pandèmia un gran nombre de persones ha tingut prou temps per reflexionar sobre les dues cares de la moneda de la pròpia existència: la vida professional i la vida personal. I la reflexió les ha portat a desmentir en la seva experiència un mite fundacional del liberalisme: deshumanitzat i precaritzat, el treball no dona sentit a la vida. També les feines vocacionals han quedat colgades en el fangar de l’alienació i del treball sense treva que fins i tot mata. Un estudi recent de l’OMS assenyalava que cada any 750.000 persones moren de malaltia coronària isquèmica i apoplexia com a conseqüència de les continuades jornades laborals.
 
No obstant això, els experts vaticinen que a Espanya la sang de les dimissions en massa no arribarà al riu del mercat laboral. Perquè?  perquè l’índex d’atur és més elevat i perquè la majoria de treballadors i treballadores neda a les aigües de la precarietat i ni tan sols tenir una feina és una garantia per treure el cap fora del llindar de la pobresa. Davant d’aquesta realitat, la decisió de deixar la feina sembla una frivolitat. Fins i tot la mà invisible del neoliberalisme sacseja el bressol del sentiment de culpa, perquè recordis que tenir feina és un privilegi i renunciar-hi un menyspreu a la gent que està pitjor, quan la veritable burla a la condició humana és que hi hagi homes, dones i infants abocats a la lluita per sobreviure.
 
Tot i així, gota a gota, cada vegada més gent cerca l’equilibri entre la vida i la feina, entre la dicotomia que algú ha plantejat entre pobresa amb temps i treball sense vida. Potser no calen heroïcitats, potser no cal plantejar-se un enorme salt al buit i n’hi ha prou amb un pas enrere que t’allunyi de l’abisme. V. J. i M. van fer aquesta aposta, que és una aposta pel bon viure, per assolir l’harmonia i la felicitat en la senzillesa i en la pausa, en la conversa i en el silenci, en els altres i en els actes. Una aposta per no renunciar a la vida viscuda amb plenitud que, aquesta sí, constitueix la Gran Renúncia.