Alquimistes de la por

La por és una emoció bàsica en l’ésser humà. Bàsica i necessària: és el vigia que ens alerta davant de situacions de risc. Sense la por, posaríem en perill la nostra existència.

A “La inseguridad social, ¿qué es estar protegido”, el sociòleg francés Robert Castel explicava que malgrat viure en les societats més segures que han existit mai, som els que ens sentim més amenaçats. Castel atribuïa aquesta situació a l’individualisme de la societat contemporània, que ha suposat la substitució de la comunitat, que definia les normes de protecció i vetllava pel seu compliment, pel deure d’ocupar-se cadascú d’un mateix. Despullats del vestit protector de la xarxa de vincles socials que oferia la comunitat, els individus ens vàrem tornar més fràgils i vulnerables. 

La filosofa Marina Garcés assenyala que d’aquesta privatització de l’existència, que desfà els vincles que enllacen la vida de cadascú de nosaltres amb la dels altres, sorgeix una concepció de l'ordre basat en la protecció d’allò que considerem nostre, tant les nostres vides com els nostres bens.

Els individus sense connexió es temen, l’estrany és un sospitós, el diferent és una amenaça. Així, la percepció de l’espai públic com l’escenari on es multipliquen les amenaces ens porta a refugiar-nos a casa nostra. I una vegada en el castell murallat de la nostra llar, on en comptes de ponts llevadissos instal·lem alarmes, qualsevol imprevist, com una inesperada trucada al timbre, ens suposa una sobresalt. Si contestem, ho fem amb recel.  Aquesta actitud contrasta amb la que s’observa en aquelles comunitats en què encara la xarxa de vincles socials continua forta. Des de la nostra mirada insegura ens sorprèn que en un poble en què tothom es coneix les portes de les cases sempre estiguin obertes.

El problema no és la por, sinó el seu ús com a eina de domini. Aquells que tenen menys escrúpols no dubten en utilitzar-la per treure guanys econòmics o rèdits polítics. Aquests alquimistes de la por creen atmosferes artificials d’inseguretat que acaben pesant sobre una comunitat com una boira espessa. Amb la mateixa tècnica de la hipnosi, que anul·la tots els sentits per aïllar el que interessa estimular per manipular la voluntat, individus i poblacions poden quedar paralitzats o reaccionar de manera inconscient davant de l’estímul que se’ls ha provocat. A gran escala, amb l’ús de crisis, desastres naturals o d’accions terroristes, que aprofiten per aplicar una agenda de mesures que d’una altra manera la població no acceptaria. A petita escala, transformant les ciutats i condicionant la nostra relació amb els altres: la por convenientment estimulada per crear una percepció d’inseguretat a partir de fets aïllats pot alimentar els prejudicis contra els altres i buidar barris per oferir-los a preu de saldo als especuladors globals o locals. 

També pot fer guanyar eleccions al polític que assegura tenir la determinació per mantenir la nostra seguretat. El reconeixereu perquè l’escoltareu aquests dies intentant convèncer que és perillós sortir al carrer i asegurant que serà el Capitán Trueno que ens salvarà dels malfactors. 

Però la millor vacuna contra la por és la que s'administra teixint de nou la xarxa de vincles socials. Fent comunitat. Posant noms i relats de vida als rostres que ens envolten. Promovent afectes al nostre voltant. I assumint que som vulnerables. Podem començar a fer-ho donant l’esquena a aquells que volen treure benefici de la teva condició humana.