Ludopatia

Quan era diputat al Parlament de Catalunya, vaig poder escoltar, en directe, les angúnies dels familiars de persones víctimes de la ludopatia. Em va sorprendre el desinterès posterior de representants ben significatius de la nostra Autonomia, per més que mirava de fer-me portaveu (no designat) d’aquelles persones anguniejades que ens demanaven una ajuda efectiva per lluitar contra una plaga, creiexent, que destrossava persones individuals de totes les edats i àdhuc famílies senceres.

Ja a Madrid, on visc des de fa 17 anys, i a través de la gent seriosa de ‘Transparencia Internacional’, a moltes de les reunions -en la seu de la Fundació Ortega y Gasset i Gregorio Marañón-, mai no he deixat d’insistir en l’escàs interès polític per lluitar contra la pràctica, autoritzada o ‘suportada’?, dels espais de joc. Sense cap èxit, però.

Més: es multipliquen els locals dedicats al foment del joc  -n’han obert un a tocar de casa nostra- i em diuen que és obligatori demanar el DNI per evitar que hi entrin menors de 18 anys. Doncs bé: mai no hauria cregut que hi hagués tants menors d’aquesta edat amb posat de molts més joves. Quan preguntes si els demanen, per entrar, el DNI, una resposta cínica: “la mayoría enseñan el DNI de su padre”. Estudiosos de la qüestió em confirmen que el 61% dels pares saben que els seus fills juguen ‘il·legalment’.

Pregunta  -i espero resposta-: Quines dades hi ha sobre el tema al Baix Llobregat i a L’Hospitalet? Com controla el tema la policía local?