Jo també soc antifeixista

Soc antifeixista. Escric aquesta paraula -antifeixista- amb precaució. La sil·labejo mentalment: an-ti-fei-xis-ta. I hi penso. Aquests dies -en alguns sectors dels opinadors als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i a les barres de bar- aquesta paraula és sinònim de “bitxo radical amb banyes que menja infants”. El pin mostrat per algun membre del nou govern espanyol amb aquesta paraula ha provocat fins i tot la crida a l’oració i el recolliment. Així que sí, hi penso. I després de pensar-hi, em dic:  tranquil, Manel, és el que és, una declaració d’oposició al feixisme, aquella ideologia, moviment polític i tipus d’estat de caràcter totalitari i antidemocràtic, creat per Mussolini, segons definició de la Wikipedia. Doncs sí, estic en contra de una ideologia de caire antidemocràtica que promulga “una submissió de la raó a la voluntat i l’acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que es condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda”.

Doncs resulta que la paraula antifeixista, que hauria de ser sinònim de demòcrata, infla la vena del coll d’alguns tertulians i presentadors televisius, perquè consideren que és una identificació d’extrema esquerra i una falta de respecte contra molta gent. I el problema, al meu parer, no és que ho diguin, sinó que intenten sembrar les llavors de la tolerància al feixisme en un terreny adobat durant els últims anys amb la ideologia de la indiferència. El filòsof Josep Ramoneda defineix totalitarisme de la indiferència com a “procés ideològic consistent en desprestigiar la política i afavorir que la ciutadania s’hi desentengui amb l’objectiu de construir un sistema en què els ciutadans siguin estrictes compases de la gestió d’una oligarquia econòmic-política i mediàtica”. Ens sona allò de “tots els polítics són iguals”? El cunyadisme era això, estimades i estimats: transformar la indignació en indiferència. I aquest brou és el que ha portat a Trump al plat de la presidència dels Estats Units. A Espanya, l’ascens de Vox ha estat la primera collita; a Europa, ja fa anys que li veuen les orelles al llop.

Precisament Europa, on va començar tot i on havia d’acabar. Després de la Segona Guerra Mundial, la humanitat va prendre consciència de l’horror provocat pels totalitarismes, dels quals el nazisme -com  a maquinària d’extermini perfectament engreixada- va ser el màxim exponent de criminalitat. Europa va creure que la memòria seria la millor vacuna perquè no tornés a passar.  Alemània va anar més enllà i va prohibir l’apologia del nazisme. Però els ous de la serp no van acabar mai de ser enterrats. La caloreta de la crisi econòmica i financera de mitjans de la dècada passada ( i tal com va passar als anys trenta del segle anterior) ha covat els ous i ara els pollets defensors del feixisme campen per allà i per aquí. El mateix Ramoneda sosté que el sentit profund de la construcció europea va ser la construcció del tabú de la guerra civil. “Si tots ens integrem en un àmbit supranacional compartit, les guerres entre europeus  ja no seran guerres entre estats, sinó guerres civils, que són sempre les més execrables de les guerres” (Contra la indiferencia, 2019). La Guerra als Balcans va començar a desmuntar el tabú de la guerra civil a Europa.

Uns anys enrere de les reflexions de Ramoneda, Susan George feia un exercici esfereïdor a El informe Lugano (2001): la simulació d’un encàrrec de les classes dirigents mundials a un grup de treball perquè confeccionés un informe que identifiqués les amenaces que pesaven sobre el capitalisme al segle XXI i estudiés quines serien les possibles solucions. Entre les conclusions per garantir el manteniment del capitalisme l’informe advocava per la necessitat de reduir la població. Per assolir-ho calia crear una atmosfera favorable per les hostilitats intergrupals a través de la política d’identitat. ”Es poden fomentar odis intergrupals duradors i conflictes continus mitjançant l’empitjorament de les tendències racistes existents i un seguit de provocacions que garanteixin que els grups siguin més receptius a la violència”. (Ens sona també?). I afegia. “En lloc de preguntar-se què pot fer, la gent haurà de centrar-se en qui és. La globalització econòmica i política pot avançar sempre i quan la gent estigui psicològicament quieta i no existeixi la corresponent ciutadania global per oposar-s’hi”.

Aquesta és probablement l’explicació última de la reaparició del feixisme. Tornant a Ramoneda, potser la millor fórmula per tornar-lo a enterrar sigui lluitar contra la indiferència. I trobo que una bona manera de començar sigui recordar-se a un mateix i als altres on és. Declarar-se així, antifeixista, mastegant les sil·labes, gaudint del bon sabor que deixen les seves lletres en el paladar de la dignitat.