Cura d’humilitat

Molt possiblement, la majoria de nosaltres mai no hauria arribat a imaginar que en ple segle XXI, amb tots els avenços mèdics i científics del nostre més o menys confortable món occidental, arribéssim a viure una pandèmia mundial.

El Covid-19 ha estat tota una cura d’humilitat. Ens ha obligat a admetre que no ho sabíem tot. D’un dia per l’altre, un enemic de dimensions microscòpiques ens ha posat al davant reptes de mida colossal, exigint un aprenentatge accelerat, tant a les administracions com a cada habitant d’aquest fràgil planeta.

Res no serà igual després d’aquesta crisi. L’adaptació forçosa ens ha demostrat que el teletreball funciona, que no necessitàvem tantes coses però sí a molta gent, que tothom és important i té un paper, i que junts arribem més lluny.

L’ordre de les coses ha canviat. La crisi ha posat el focus sobre el sector sanitari, el mateix que va patir les retallades fa uns anys, i sobre els talents científics que van haver de marxar. Però també sobre les persones que cuiden, les que netegen, les que reposen als supermercats o traslladen les mercaderies en un camió.

La xarxa de salvament està teixida amb tot un conjunt de nous hàbits i bones conductes. Ara que comença la desescalada, és un bon moment per recordar que cada detall compta a l’hora d’aturar la cadena de contagis. Tornem a recuperar els carrers i la vida que tant hem trobat a faltar, però si abaixem la guàrdia i no pensem en les altres persones, el minúscul Covid-19 pot tornar a fer-se gran.