La valentia en temps de coronavirus

El primer que va fer Donald Trump després de sortir de l’hospital on havia estat ingressat pel seu positiu de Covid-19, va ser arengar els seus seguidors respecte que no havien de tenir por al virus. Només li va faltar trencar-se la camisa, no pas com Camaron, sinó com l’increïble Hulk.

Al llarg de la història, els mandataris amb voluntat totalitària han sovintejat les expressions i els gestos per mostrar la seva condició de proximitat amb la indestructibilitat i la capacitat sobrehumana  (Putin, per exemple, també ha protagonitzat algun episodi de superheroi que corre, salta, neda en aigües glaçades). Fins aquí res de nou. La diferència és que Trump ho fa a les portes d’unes eleccions en què es juga la seva continuïtat com a president. I sabem del finíssim olfacte de Trump per saber d’on bufa el vent i col·locar-se de manera que li afavoreixi en els seus interessos.

L’expressió testosterònica de Trump apunta a l’inconscient col·lectiu que encara manté una bona part de l’espècie humana. És la idea que el lideratge s’assoleix en base a la valentia, entesa com a una condició més pròxima a la temeritat que al sentit comú. Una mica a la manera com ho expressava Edgar Allan Poe fa dos segles: “A la mort se la pren de front i amb valor i després se li convida a una copa”.  És clar, va morir als 40 anys.

És en aquest imaginari col·lectiu on prenen forma idees de jerarquia militar que a tots en sonen: el capità és l’últim en abandonar el vaixell; el general que llença en primera fila l’ofensiva al camp de batalla. Amb aquest ecosistema del pensament, donar exemple és precisament això: ser més valent més disposat al risc que ningú. La masculinitat extrema i la valentia van tan lligades que fins i tot s’uneixen en el llenguatge: ser valent per fer una cosa és “tenir ous o tenir collons”.

Tornem a l’inici, és a dir, a Trump. El president nord-americà està convençut que en treurà rèdit polític de la seva valentia. I això és el preocupant: que pugui ser així. Alguns pensàvem que la pandèmia -i el sacseig col·lectiu que ha posat de manifest la nostra fragilitat com a espècie- suposaria un replantejament de les nostres prioritats, en tant que membres d’una societat (consumir menys, per exemple) i els nostres valors, i el que hem fet ha estat córrer per tornar al punt on estàvem (ens deien que el teletreball havia arribat per quedar-se i a la primera clariana en el cel de la pandèmia ja estava tothom de retorn als centres de treball). Pensàvem que tothom havia entès que portar mascareta, mantenir les distàncies socials o evitar grups de persones, no era por a infectar-se, sinó responsabilitat per no contagiar els altres, especialment les persones amb més risc. Pensàvem que els aplaudiments diaris de les vuit del vespre significaven quelcom més que una rutina per trencar una rutina encara més gran i havíem posat el pes de la balança de la valentia del costat de les persones que treballaven per cuidar-nos. Perquè pensàvem que els valors que tradicionalment s’associen a la feminitat (les cures) ho inundarien tot. Pensàvem en definitiva que, en temps de coronavirus, la prudència i el respecte a la vida dels altres seria el gest més agosarat de valentia, i malgrat que hi hagi corrents d’opinió que vagin en sentit contrari.

A “La resistència íntima; assaig d’una filosofia de la proximitat” (2015), Josep Maria Esquirol apuntava que l’existència “és un romandre en la proximitat, cuidant que no pas dominant” i advocava per un materialisme allunyat de les possessions i de les aparences, un materialisme del ser i no pas del tenir, el de la vida corrent, “el de les mans que agafen  i toquen; el de les olors que sentim i el dels colors -no pantallitzats- que veiem”, apuntava el filòsof.

És aquí, probablement, des d’on haurem de bastir la resistència.