Parc de Collserola, reptes de futur

El Baix Llobregat és una comarca que sorprèn a qui no la coneix amb detall. Sorprèn a qui vol superar les idees estereotipades que sovint donen una imatge poc adequada de la comarca. Sorprèn a qui es vol endinsar en el seu patrimoni natural.

Passejades i activitats a l’aire lliure a les muntanyes del Baix, a l’entorn del parc fluvial del riu Llobregat, a la zona de l’entorn del delta, les seves platges o al parc natural del Collserola mostren espais, riqueses naturals i indrets que sorprenen a qui no els visita habitualment.

Són espais que la natura ha forjat i que en les darreres dècades (amb molts esforços i no pocs entrebancs) s’han vist potenciats, preservats i cuidats per les administracions públiques i pel gaudi de la població.

La sensibilitat mediambiental i la voluntat de preservació de les administracions públiques involucrades, sumat a una major demanda d’espais pel gaudir de la població, ha resultat ser una fórmula potenciadora d’aquests espais.

L’exemple més clar i contundent d’aquest afecte ha estat el parc natural de Collserola. Un parc únic en tot Europa. Per la seva diversitat i extensió, i a la vegada per la seva tremenda pressió urbanística, és l’autèntic pulmó verd de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un parc que a inicis  de la dècada dels 90 era el gran desconegut pels habitants metropolitans i només en tres dècades els visitants anuals a Collserola han superat els més de 6 milions.

És cert que aquest any 2020 ha estat un any difícil i extraordinari. Ha estat un any de confinaments domiciliaris i municipals i on passejar per aquests entorns ha estat el millor salvavides per moltes famílies. Ha estat un any que ha convidat a sortir a l’exterior (quan hem pogut). Ara bé, això només ha fet que accelerar la tendència dels darrers anys.

Són diverses les veus que ens alerten del risc de saturació d’aquests espais. Aspecte que cal sumar al debat (encara no resolt) sobre el conflicte en els diferents usos del Parc de Collserola. En determinats llocs la convivència entre el ciclista i el vianant no està resolta. Més enllà de la degradació mediambiental de l’espai que hem de combatre.

Estem en aquell punt que popularment es coneix com “morir d’èxit”. La preservació de l’espai assolida a partir dels 80, sumat a l’explosió de l’activitat física, ens posa en un nou escenari on haurem de ser capaços de trobar nous equilibris.

I per trobar-los haurem de ser capaços de fer determinats debats de manera serena, constructiva, reconeixent l’especificitat del Parc de Collserola. Debats que haurem de fer les administracions implicades i la ciutadania. Debats que no podran ser aïllats de la resta de parcs naturals del país.

En definitiva, debats que han de permetre trobar les mesures a aplicar per mantenir els ecosistemes de Collserola i alhora ens permetin continuar gaudint del parc i, a poder ser, sense conflictes entre els propis usuaris.