L'odi

Intento posar-me en el teu cap, en el cervell d’algú que surt de casa per anar de festa i aquella mateixa nit acaba entrant a la presó, d’algú que passa de l’alegria a la ira en un obrir i tancar d'ulls. Intento posar-me en la pell de les teves emocions, tracto de copsar el clic que et fa desencadenar una reacció brutal al crit de “maricón” contra algú que no coneixes fins al punt de matar-lo. Intento imaginar les mirades cegues dels teus amics, aquells que se sumen a la cacera amb un gregarisme malaltís, provablement sense saber la raó per la qual empaitaven a algú que fugia, fins al punt de transformar l’odi en mort a cops de puny i puntades de peu.

Intento fer aquest exercici i no me’n surto, perquè no puc entendre aquestes explosions de violència percutades per l’odi als que són diferents, aquest rebuig visceral contra els que mantenen orientacions sexuals que no són com la teva, que no tenen un color de pell com el teu, o resen a un Déu que no és el teu. I no em serveix de consol que l’odi, en paraules de l’escriptor Alphonse Daudet, sigui la còlera dels febles.

I penso que quan vas néixer, quan vas començar a fer les primeres passes o vas dir les teves primeres paraules encara no odiaves al negre, al musulmà o a l’homosexual. Ningú no neix odiant. A la classe dels meus fills conviuen des que tenien tres anys nens i nenes de parles, colors, nacionalitats i religions diferents. I, encara que et costi entendre-ho, s’estimen. Des de la diferència totes i tots són iguals. De vegades, m’emociono mirant-los; de vegades, també, m’inquieto pensant que algú sembrarà en el cor d’algun d’aquests infants la llavor de l’odi.

Perquè l’odi, com l’amor, és una planta que se sembra i es rega perquè creixi, és una lliçó que s’aprèn; algú fa créixer l’odi; algú l’ensenya. Ho hem vist massa vegades al llarg de la història, la propera i la llunyana, i malauradament, són dies en què els mestres de l’odi al diferent troben massa púlpits per escopir les seves deixalles morals. El discurs del rebuig al diferent s’escampa pels carrers i les places, per les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Els telèfons intel·ligents ens idiotitzen, ves per on, amb mentides per crear un clima d’intolerància que ens ofegui.

El feixisme és la gran doctrina de l’odi. I el tenim aquí, entre nosaltres, amb el risc cada vegada més cert de ser normalitzat. No cal que hi hagi un assassinat, no cal que hi hagi una pallissa per identificar-ho. Simplement n’hi ha prou amb la difamació o la burla, amb la difusió d’estereotips i mentides que assenyalin “als altres” com a culpables dels mals de la societat, de la degradació moral (la seva) o de la manca de perspectives individuals o col·lectives. Això també és feixisme i el seu combat ens interpel·la a totes i a tots.

El pensador Tzvetan Todorov va assenyalar que la desigualtat i la identitat són les dues grans categories que ens relacionen amb els altres. Són les dues esquerdes –la primera, econòmica; la segona, cultural- per on es filtra el discurs de l’odi. No portem gravat en els gens el rebuig al diferent. Per tant, només podrà ser efectiu el combat contra el feixisme amb més igualtat des del punt de vista econòmic i amb més educació, des del punt de vista dels valors i de la coneixença dels altres.