Reforma laboral i agenda social

Escric aquestes línies després de la convalidació a les Corts Generals del Reial decret 32/2021 de mesures urgents per a la reforma laboral. Les meves sensacions transiten per l’alegria i esperança que obre l’aprovació d’una eina molt potent i la sensació d’esperpent, plena de transfuguismes i tripijocs degradants que es van protagonitzar la tarda de les votacions al Congrés. Tanmateix d’indignació en constatar com s’han acabat imposant les visions més tacticistes, simplistes i estèrils quant a transformació de la realitat concreta de la gent. Aquells que donen lliçons des d’una suposada puresa d’esquerres haurien de preguntar-se si amb la seva actitud contribueixen a generar frustració social i profunditzen en el descrèdit de la política.

L'acord de la reforma laboral és un canvi de paradigma, un text sòlid, treballat durant molt de temps, ambiciós que esdevé una millora evident de drets laborals que no exhaureix algunes de les reivindicacions pendents del sindicalisme de classe. Descansa sobre quatre grans pilars: Regula la temporalitat, pressuposant la contractació com a indefinida per defecte, recupera la causalitat justificada i redueix modalitats de contracte, àmbits d’especial interès per a dones i joves. També situa un necessari equilibri a la negociació col·lectiva, fent prevaldre el conveni sectorial respecte al conveni d’empresa, recupera la ultraactivitat (manteniment de la vigencia dels convenis fins a un nou acord) com a reequilibrador de forces i millora les condicions a la subcontractació. La creació del mecanisme RED de mesures negociades de flexibilitat interna apostant pel manteniment de l’ocupació i la viabilitat de les empreses respecte a l’onada d’acomiadaments massius que vam viure a les últimes grans crisi. Dignifica la contractació formativa per a joves en alternança i en pràctica professional, que ataca frontalment una de les grans xacres de la nostra societat com són els indecents nivells d’atur i la precarietat massiva del nostre jovent.

Davant d’un canvi normatiu d’aquest nivell, que és una gran oportunitat per canviar les tendències consolidades de devaluació de condicions de treball i de rebaixa generalitzada de salaris, és molt trist i descoratjador veure que el debat imposat és pur tacticisme electoral. Ens ha ofès profundament el menyspreu al diàleg social i de retruc al paper i representativitat dels agents socials i dels sindicats majoritaris en particular. Ens voten més persones a les eleccions sindicals que a les opcions que avui governen i tenim moltes més persones afilades que el conjunt de partits polítics de Catalunya.

Després de tot el que ha succeït, hem de fer una reflexió seriosa, motivada per una evident pèrdua de confiança, sobre el recorregut futur i la composició de la concertació a casa nostra i revisar les complicitats amb algunes forces que consideràvem aliades en la causa de la conquesta de drets.

Gràcies a tots els que des de legítimes diferències tenen voluntat d’arribar a acords de mirada llarga. A les persones que lluiten i fan acció sindical dia a dia les seves empreses per dignificar les condicions de treball i eradicar la precarietat a les nostres vides i, també un profund agraïment a totes les persones que van exercir el seu dret a vaga l’any 2010 i 2012, que no han parat de mobilitzar-se demostrant que efectivament, tot i que el patiment ha durat massa, ha pagat la pena. Demostra que les lluites que es perden són aquelles que no es lliuren.

La millor manera d’aïllar el perill del totalitarisme ultra es continuar desplegant una potent agenda social. Incrementar l’SMI, enfortir el sistema públic de pensions, polítiques actives d’ocupació, impulsar la indústria, aprobar l’estatut del becari, activar la formació professional i d’altres temes “del menjar”. I també toca continuar empoderant el sindicalisme confederal i de classe perquè faci efectiu el poder recuperat a l’empresa, acordar transicions justes i posar el treball digne al centre de l’agenda política. Un nou laboralisme s’ha d’obrir espai, construint hegemonia per avançar amb les senyes d’identitat d’un realisme reformista davant el caos del mercat, política útil per sobre de les narratives catastrofistes i esperança davant l’amenaça.