Dignifiquem la professió docent

En les darreres setmanes, després de més d’una dècada de retallades i d’una desastrosa gestió de la pandèmia, el conseller d’Educació, Josep González Cambray, ha engegat, de manera unilateral i menyspreant a tota la comunitat educativa, una sèrie de canvis sense precedents en el sistema educatiu català. Una actitud impròpia promoguda per un partit polític, ERC, que diu defensar la democràcia i la negociació com a eina de bona governança.

Davant d’aquest menysteniment, la comunitat educativa en ple ha condemnat el tarannà autoritari del conseller. Lamentablement, lluny de buscar el consens necessari per transformar el sistema educatiu, el conseller d’Educació ha optat per utilitzar la propaganda i culpabilitzar al professorat de manca de professionalitat i d’immobilisme. Una propaganda injusta que vol vendre una imatge del docent molt allunyada de la realitat però que, per desconeixement, cala en una societat que no sempre és coneixedora del que es viu diàriament a les aules de Catalunya.

Si volem analitzar la funció docent, caldrà situar la mirada tant en el vessant merament laboral com en el pedagògic. Sense oblidar que ambdós estan íntimament relacionats.

En matèria laboral, s’ha difós, de manera interessada, que el personal docent català és un cos privilegiat. Poc es diu que és dels pitjors pagats de l’estat espanyol, que fa més de 10 anys que perd poder adquisitiu o que el Departament d’Educació es nega, des de fa anys, a revertir retallades com l’assoliment del primer sexenni als 9 anys. De fet, a causa de les condicions laborals existents, el Departament d’Educació no troba suficients professors de secundària i FP per cobrir les baixes que van sorgint i, fins i tot, té molts problemes per obrir noves línies d’ensenyament als instituts. Si el professor dels vostres fills i filles es posa malalt, hi ha moltes possibilitats que perdin moltes hores de classe per manca de substituts i substitutes.

És evident que la professió docent no és prou atractiva, ni tan sols per les famoses vacances. Més enllà que el juliol és un mes laboral utilitzat pels docents per fer activitats de formació, caldria saber que la gran majoria del personal substitut ha d’agafar l’atur a l’estiu perquè el Departament d’Educació fa contractes que acaben el 30 de juny o el 31 de juliol per així estalviar- se pagar vacances. Tampoc ho és pels horaris, on cada vegada s’escatima més hores a la preparació de classes i materials, a la coordinació o a l’atenció d’alumnat i famílies. De la mateixa manera que un esportista no només treballa quan competeix, un docent no només treballa quan fa classe.

Si analitzem el vessant pedagògic, ens trobem amb aules que poden arribar a tenir 27 alumnes a infantil i primària, 33 alumnes a secundària i 38 alumnes a batxillerat i a FP. Un alumnat amb unes necessitats educatives no ateses per la manca de personal de suport educatiu per atendre la diversitat i pel no desplegament del Decret de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. Evidentment, tampoc ajuda el constant canvi de normativa i l’excessiva burocratització de la tasca docent. Ni la imposició d’un nou currículum que retalla hores de la majoria de matèries, que relativitza la importància del coneixement i que possibilita que docents especialistes hagin d’impartir classes de matèries a on no tenen la preparació necessària.

Qui trepitja les aules ho sap: vivim una situació desesperada a les aules. A partir d’una enquesta de la UGT contestada per més de 4-000 docents, sabem que el Departament d’Educació no ha proporcionat el material de protecció necessari als seus mestres i professors, que molts i moltes s’han hagut de pagar les mascaretes de la seva pròpia butxaca, que cada centre ha hagut de buscar-se la vida per poder garantir la seguretat dels seus treballadors i treballadores, que tothom ha hagut de fer moltes hores extra, evidentment no pagades, als caps de setmana i de manera obligada per aconseguir que els centres educatius hagin estat oberts durant la pandèmia. És del tot indigne que, ara, en González Cambray posi en dubte la professionalitat, més que demostrada, dels i les docents de Catalunya.

El panorama general és decebedor. Els i les docents de Catalunya ho saben, es mobilitzen i tothom els hauria de recolzar. Volen millorar les seves condicions laborals i volen millorar el sistema educatiu. I aquesta hauria de ser una lluita compartida perquè ens juguem la qualitat de l’educació dels nostres fills i filles. Si volem qualitat educativa, donem mitjans als mestres i professors. Tornem a donar prestigi a la professió. Pressionem al govern i fem que González Cambray dimiteixi. Necessitem solucions, no propaganda. Ens hi juguem molt.