La dictadura de la reputació digital

Fa unes setmanes, un jove va emetre un video en directe per una plataforma digital en el moment en què, assegut en una terrassa a Castelló, assegurava al propietari que enfonsaria el seu negoci amb crítiques negatives a internet si no li retornava l’import del que havia menjat i begut. Mohamed, el propietari, li va retornar els diners. En canvi, Ana Maria, propietària d’un restaurant a Madrid, no va accedir a la pretensió d’un altre noi que volia estalviar-se una factura de 85 € en un sopar amb l’amenaça d’escriure ressenyes negatives de l’establiment.

Als Estat Units, diversos repartidors d’una monopolística plataforma de comerç electrònic han estat forçats a ballar davant les càmares dels seus domicilis quan han anat a lliurar paquets, sota l’amenaça que si no ballaven, farien una valoració negativa del servei. Aquests videos, després, han estat exhibits en xarxes socials per allò de “quan més siguem, més riurem”. Més a prop, l’amic Fer m’explicava les peticions estrafolàries que rebia dels usuaris a través de l’aplicació quan feia de xofer d’una plataforma de transport, com ara baixar del cotxe per obrir la porta al passatger, amb el risc que si no ho complia s’arriscava a rebre una valoració negativa que lastrés el seu perfil de conductor.  Des de fa un cert temps, la persona de l’oficina de l’empresa de lloguer de cotxes que utilitzo de tant en quant em diu que valori amb un 9 o 10 la seva atenció, perquè una puntuació per sota els resta. Són exemples, cada vegada més sovint, d’allò que ja es comença a anomenar l’esclavatge o la dictadura de la reputació digital.

El 2019 Joe Wright va dirigir un episodi (“Nosevide”, traduït com a “Caiguda en picat”) de la distòpica sèrie de televisió Black Mirror, basat en una història de Charlie Brooker, en què la reputació digital regia la vida de les persones d’una societat. L’accés a un habitatge, a la universitat o a una feina, per exemple, depenia de la ràtio de valoracions positives que es tenia. Totes les relacions humanes i en qualsevol àmbit -el laboral, el familiar o el de lleure- influïen en la situació social d’una persona, ja que la seva petjada digital es construïa a partir dels comentaris, els cors o els polzes amunt dels altres. I la petjada digital ho era tot.

És la dictadura més subtil i líquida i és la més esgarrifosa. En primer lloc, perquè ens converteix a tots i a totes en agents controladors i executors de les normes dictades pel poder, sempre a l’ombra i que fins i tot podria estar dirigit per les mateixes plataformes digitals; en segon lloc, perquè és l’individu mateix qui s’autocontrola segons aquestes normes per tal de quedar bé amb el poder establert. ¿Arriscar-se a emetre una opinió crítica contra el govern que fagi baixar punts en la teva reputació “online” de manera que no puguis accedir a un habitatge públic?

La societat que dibuixa l’episodi de Black Mirror podria estar més aprop dels que ens pensem. I no només pel sotmetiment al “m’agrada” a les xarxes socials que tenen cada vegada més joves i adolescents, fins al punt de conduïr-los a la depressió i, en casos extrems, al suïcidi. També perquè s’està posant en pràctica de manera controlada. A Xina ja està en marxa un programa anomenat Social Credit System, que puntua la ciutadania en funció d’uns paràmetres marcats pel govern. Tot i que la inscripció al programa és, per ara, voluntària, ja ha començat a tenir conseqüències en alguns ciutadans que s’han sortit del camí establert.

Allò que neixia com un fet democratitzador -la generació comuna de confiança en el marc de l’economia col·laborativa- es torna per moments amenaçadora. Però està tot perdut. El bar de Mohamed que il·lustrava l’inici d’aquest text, pocs dies després acumulava 8.000 ressenyes positives de gent que s’havia volgut solidaritzat i un 5 sobre 5 en la seva reputació. Al cap i a la fi, encara la solidaritat continua tenint més pes que l’egoïsme en la cotització de la majoria de nosaltres.