Desconfiança

Ja fa 14 anys que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat pren el pols a l’estat de la confiança social a Catalunya. I amb els seus alts i baixos, durant aquest temps s’ha mantingut una constant en relació a aquesta qüestió: la majoria dels ciutadans i de les ciutadanes no es refia dels altres. Segons l’últim baròmetre, fet públic a començaments de novembre, gairebé sis de cada deu persones enquestades considera que totes les precaucions són poques a l’hora de tractar amb la gent. Al llarg d’aquestes 14 anys els sondejos sempre han reflectit la derrota de la confiança. I les perspectives a curt termini no són per fer volar coloms, perquè si posem la lupa sobre les franges d’edat veiem que són els menors de 25 anys els més recelosos amb l’altri.

Aquestes dades sobre la confiança social passen sempre desapercebudes davant altres qüestions de la mateixa enquesta, com ara l’evolució del vot, la valoració dels líders polítics o el suport a un Estat independent, però no per això deixen de ser rellevants com a evidència del mar de fons de la societat en què vivim. I també el reflex de com ha calat l’aplicació implacable del catecisme neoliberal des que a Europa Margaret Thatcher va donar el tret de sortida a Europa decretant el pas de la societat de ciutadans, hereva de la Il·lustració, a la societat de propietaris. Molt abans, Hobbes havia sembrat la llavor amb la idea que l’home era un llop per a l’home.

La situació no ens hauria d’agafar de sorpresa. Fa gairebé tres dècades, el sociòleg Gilles Lipovetski, en la seva obra El crepuscle del deure, alertava contra l’atonia de l’esperit cívic i la pèrdua del sentit de deute envers la col·lectivitat. I es preguntava: “què pot mantenir unides les societats en què manca el sentiment individual d’obligació envers el conjunt social?”.

El temps ha donat la resposta: ben poca cosa. O potser, n'ha donat una: la por, que al cap i a la fi és el mecanisme de control social més poderós. En una societat en què interessadament s’han trencat els vincles socials i s’han desfet els llaços comunitaris, en què campa la individualitat entesa com el jo per sobre del nosaltres i on cadascú ha de vetllar per ell mateix, les persones ens hem tornat vulnerables i fràgils. Zygmunt Bauman, que va encunyar el concepte de “modernitat líquida” per entendre aquesta societat exempta de lligams duradors, sostenia que la vida solitària dels individus “pot ser alegre i és probable que sigui molt atrafegada, però està destinada a ser arriscada i temorosa”.

Tothom a casa i a mirar pel forat del pany el que passa fora. Ens van fer abandonar dels carrers i les places qualsevol activitat d’intercanvi que no fos econòmic, i els espais de relació, on es bastia la coneixença de l’altre, van passar a ser zones minades de perills. Els infants no van sols als col·legis ni juguen els carrers, fora dels espais habilitats, com els gossos en els correcans, i sempre amb supervisió adulta. Abans, el sentit de comunitat feia que en el seu trajecte fins a l’escola o en el seu joc al carrer, l’infant fos vigilat discretament per un bon nombre d’ulls de veïns i veïnes preparats per intervenir davant d’una situació de risc. I ara fins i tot la llar podria deixar de ser una fortalesa per a la seguretat si acabem creient a aquells que diuen que ens la poden ocupar en el breu lapse de temps de baixar a comprar tabac. La por també dona rèdits polítics.

Vam enderrocar les muralles de les ciutats i ara els murs són interiors. Però podem obrir escletxes practicant gestos quotidians, teixint relacions amb els veïns de l’escala i ocupant de nous els carrers amb la pràctica de vida en comú. Al cap i a la fi, com va dir Albert Einstein, la millor manera de saber si es pot confiar en algú, és confiant-hi.