Per una sanitat pública i de qualitat

El passat 17 de novembre ens vam tornar a manifestar, convocats pel Fòrum Social del Baix Llobregat, al CUAP de Sant Ildefons de Cornellà. Hem vist com s’estenia el gran clam social mobilitzador a diferents ciutats de Catalunya, liderades per la Marea Blanca. A Madrid i a d’altres indrets de l’Estat també s’exigeix la millora de la sanitat pública, l’increment en dotació pressupostària i la millora de condicions laborals i el reconeixement social al personal sanitari.

La despesa total de sanitat a Catalunya l'any 2019 va ser un 7,4% del PIB (17.600M€), que respecte a 2010 significa una reducció del 0,4%. L’any 2020 el pressupost es va incrementar un 9,2% degut a la necessitat d’abastiment de material (bates, mascaretes i vacunes) en plena pandèmia de la COVID-19, però no ha significat una consolidació i un augment de plantilles. A Catalunya aproximadament un 35% de les llars ja disposen d'una assegurança de salut privada, una tendència  que va en augment. Podem continuar convivint en aquest model mixt de salut pública i privada-concertada? A priori hauria de ser així, però malauradament persisteix un desequilibri que ho fa inviable, ja que els poders públics no estan garantint el dret de la ciutadania a un accés a la sanitat que sigui universal, igualitari, de qualitat i equitatiu. Amb dades a la mà, el model actual es deteriora irreversiblement. Les raons són múltiples i les solucions gens fàcils. Falta ambició i voluntat política per abordar un debat necessari i definitiu sobre una fiscalitat justa i progressiva, que hauria de posar fi a l’infrafinançament dels nostres serveis públics.

El nostre sistema de salut pateix una dificultat objectiva per trobar professionals sanitaris. Les ràtios d’infermeres per població són molt superiors als països del nostre entorn, amb dades que empitjora substancialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Unes condicions de treball i salarials tant deficients s’han de millorar urgentment, no centrant-se únicament en dues categories professionals. S’ha d’arribar a l’equiparació laboral de tots els i les professionals de la xarxa sanitària. És el moment de millorar condicions de treball i corregir dèficits històrics en matèria de contractació, temporalitat, retribucions, substitució de baixes o estabilització d’unes plantilles insuficients.

Un altre gran repte és abordar la digitalització d’un sistema que ha de preservar la universalitat sense discriminacions en la relació i en l’accés als serveis. Si no es pren seriosament la reducció de la bretxa digital, assistirem a un trencament en el dret de les persones a l’accés a la sanitat en funció de l'edat i del nivell socioeconòmic, en un context, on urgeix posar fi a una pobresa cronificada que té una correlació directa amb les desigualtats socioeconòmiques i com impacten negativament a la salut. Està contrastat que al barris amb rendes més humils s’incrementen les probabilitats de morir abans dels 65 anys, manca atenció a la salut mental (i la seva derivada en hospitalització psiquiàtrica i consum de psicofàrmacs), hi ha més probabilitats de patir obesitat, hipertensió, al·lèrgies, dermatitis o anomalies congènites.

CCOO reivindiquem que és el moment de fer un canvi. L'atenció primària avui només representa el 17% de la despesa sanitària. Com a recurs sanitari més demandat i utilitzat per la població, ha d’incrementar el seu pressupost de forma immediata per arribar al 25% del total de la despesa sanitària de la Generalitat. És de justícia social, i inajornable. A més, ha d’anar acompanyat de  més inversió  en equipaments i renovació tecnològica, amb visió de proximitat i vertebració del territori. En conjunt, cal dotar suficientment de personal sanitari i no sanitari a l'atenció primària i hospitalària; graduar ràtios de càrrega de feina en funció de les necessitats d’atenció; planificació de plantilles adequades a l’augment i envelliment de població que presenta més casos de pluripatologia; activitat assistencial presencial (on les visites telemàtiques han de un complement a un servei de qualitat); i incloure més recursos en salut mental, amb una visió que ens aproximi a l’afectació creixent a joves i a les persones més vulnerables.

Per tot plegat, necessitem seguir mobilitzats i organitzats sindicalment, també dinamitzant espais unitaris que situin la salut com una gran prioritat social. Lluitar en la reivindicació de polítiques decidides amb recursos, que potenciïn la prevenció, la promoció de la salut, l’educació, l’autonomia de les persones i la reducció de llistes d’espera. Aquests pressupostos per a 2023, i una acció política de mirada social i de classe, són una gran oportunitat per avançar en un gran acord a favor de la sanitat pública, universal, gratuita i de qualitat.