Ciutats vivibles

Aquest estiu vaig tenir l’oportunitat de visitar Oslo. Passejant-hi em va sorprendre que la capital noruega respirava vida al carrer, més del que, des del prejudici, es podria pensar d’una ciutat nòrdica. Homes, dones, infants ocupaven els espais, davant d’una absència significativa: el cotxe. Efectivament, els vehicles quedaven relegats a circular pels marges de diferents àrees reservades a vianants i bicicletes.

El 1968 el filòsof Henri Lefebvre va establir el concepte del dret a la ciutat, situant al centre la necessitat d’exigir la ciutat en què volem viure. Al seu llibre La producció de l’espai assenyalava que la construcció de l’espai públic és sempre una lluita de poders. Lefebvre va observar (fa més de mig segle!) que les ciutats s’havien transformat en una mercaderia i havien deixat de pertànyer a la gent, i va advocar perquè hi tornessin a les persones perquè fossin les protagonistes en unes ciutats que esdevinguin escenari de trobada per a la construcció de la vida col·lectiva.

Alguns anys abans, Jane Jacobs, una de les primeres veus resistents als Estats Units davant de l’urbanisme depredador i deshumanitzant, va advertir que si es privilegiava l’ús del vehicle sobre el vianant s’acabaria l’entramat de relacions i vincles entre els seus habitants i així la ciutat, entesa com a espai de comunitat, acabaria morint.

Foren prèdiques en el desert i el concepte de ciutat de Le Corbusier, on l’espai públic és un lloc buit destinat a la mobilitat, va guanyar. Només en els últims anys s’ha desenterrat la idea de fer ciutats vivibles. Barcelona i, més tímidament, algunes ciutats metropolitanes, han adoptat passes en aquest sentit, amb la recuperació d’espais per a la gent i la reintroducció de la natura. París i Nova York ja s’enmirallen en el model de superilles de Barcelona, finalista del Premi Europeu d’Espai Públic.

La reflexió no és secundària. Al voltant del 56% de la població mundial (4.400 milions de persones) vivim avui en dia en ciutats i les estimacions del Banc Mundial són que al 2050 ho faran set de cada deu persones. Així, fer de les ciutats espais vivibles hauria de ser de sentit comú. Però, de vegades, el sentit comú és el menys comú dels sentits. A Barcelona, on la lluita de poders per l’espai que deia Lefebvre és més acarnissada que a les ciutats de l’entorn metropolità, els projectes que tenen a veure amb la recuperació dels espais públics per a la gent, troben més obstacles, reals o induïts.

Té certa lògica que una part de la ciutadania, temerosa a un canvi en la seva manera de fer servir la ciutat, s’hi posi d’esquena. “Abans Barcelona es travessava millor”, ha dit l’exjugador Carles Rexach, exemplificant aquest model lecorbusià tan assumit de ciutats per travessar-les, no per viure-les. Ciutadans i ciutadanes que, en el súmmum de la paradoxa, fugen de la ciutat els caps de setmana per cercar en altres indrets allò que la ciutat on resideixen no els ofereix. Però no hauria de posar-hi pedres la classe política, que se suposa que circula amb els llums llargs en el camí que porta a la construcció del nostre futur col·lectiu, amb l’amenaça de la crisi climàtica de funestes conseqüències en el retrovisor.

No hauria d’haver marxa enrere. Cal continuar repensant els carrers i les places, continuar fent passes per humanitzar l’espai públic amb un redisseny destinat a permetre la trobada entre nosaltres i l’intercanvi de relacions, on poguem experimentar la diferència com un valor i no com un perill (“quan més gent hi hagi al carrer, menys policia ens caldrà”, va dir Jacobs). Recuperar, en definitiva, allò que l’urbanista José Luis Oyón defineix com a barrialitat, que són els elements de relacions, de proximitat afectiva i de presència a l’espai públic que ens indiquen la qualitat de la vida social d’una comunitat. Ciutats que, com deia la cançó respecte a l’amor, es gastin de tant usar-les.