L’era del present discontinu

Noranta mil persones, majoritàriament infants i adolescents, van omplir fa unes setmanes el Nou Camp per veure un partit de futbol. Això no és cap novetat: passa cada vegada que hi juga el Barça. Allò diferent és que els que estaven sobre el camp no eren estrelles de futbol, sinó jugadors desconeguts, convocats per l’exblaugrana Gerard Piqué i el seu soci “influencer”. A risc de ser considerat “viejuno” he de dir que em va sorprendre que tanta gent pagués una entrada per veure jugar els equips de Los Troncos, Los Porcinos o Los Aniquiladores. Ho he anat preguntant per treure’n l’entrellat i resulta que la proposta ja no rau en la qualitat, sinó en què l’espectacle no s’aturi, en què no hi hagi ni un segon per a l’avorriment. Les regles de la King’s League s’han inventat per satisfer aquesta premisa, fins i tot canviant sobre la marxa la percepció del que vindrà a continuació. M’ho deia un jove: “en el futbol hi ha massa estones en què no hi passa res”.

Aquest codi de l’entreteniment permanent ja s’ha inserit en altres esports. No fa gaire vaig assistir a un partit de bàsquet professional i vaig veure que tampoc no hi ha espai per al “dolce fare niente”. Ni tan sols per aprofitar la pausa per anar al lavabo. En els curts recesos entre les parts del partit passen coses contínuament:  al camp i a la graderia, amb jocs o amb concursos.

És la tercera fase del capitalisme en la seva plenitud. A la primera fase, el capitalisme de producció, fins a la segona guerra mundial, el centre eren les mercaderies. Després va venir el capitalisme de consum, fins als anys noranta del segle XX, on el que era trascendental era el significat que la publicitat donava als objectes. A partir dels noranta s’albirà el capitalisme de ficció, que situava la diana en les sensacions i on l’essencial ja no és la producció de béns, siguin bons o dolents, sinó la producció de realitat, tant se val que sigui verdadera o falsa.

El “leit motiv” del capitalisme de ficció és entretenir-nos. El pa i circ dels romans viscut de manera permanent, perquè no ens avorrim mai. El sociòleg Neil Postman va publicar el 1986 una obra que ha estat premonitòria: Amusing ourselves to death (divertim-nos fins a morir), on posava de manifest el que passa quan la política, l’educació, el periodisme i, fins i tot, la religió queden subjectes a les exigències de l’entreteniment. Postman sostenia que el principal problema de la cultura de l’entreteniment és que produeix grans quantitats d’informació sense oferir cap context per a la comprensió, cosa que provoca la inutilitat d’aquesta informació i dibuixa una societat que “camina acceleradament cap a l‘estupidesa col·lectiva, en un marc de llibertats formals inútils, perquè ningú les podrà exercir, per desconeixement, en un món universal on quatre grans comunicadors -vells actors, esportistes famosos, presentadors amb glamour, seran els grans escriptors omnipotents i omnipresents”.

Aquesta mirada és de fa 37 anys, quan l’únic objecte d’anàlisi era la televisió. A l’actualitat l’oferta d’estímuls s’ha multiplicat exponencialment amb canals, plataformes, aplicacions i xarxes socials. Els videos s’han escurçat fins a la mínima expressió i està demostrat que a partir dels 10 segons hi perdem l’interès o els passem velocitat ràpìda, perquè la nostra atenció és cridada en tot moment i des de tot arreu i no ens volem perdre res. Ho saben els publicistes que defineixen les campanyes comercials i electorals. És el que el metge nordamericà Larry Dosseny va definir el 1983 com la malaltia del temps: la creença obsessiva que no tenim prou temps i hem de pedalar cada vegada més ràpid per mantenir-nos al seu ritme. Aquesta malaltia ja té una patologia associada a l’angoixa.

Circulem pel carril ràpid de la vida. I ho fem esborrant les fronteres del temps per ajudar-nos. A El estilo del mundo, Vicente Verdú ens parlava del present discontinu, una oferta sense passat ni futur. “Les pantalles del món parpellegen avui sense passat ni porvenir pasmades davant del llampec ininterromput d’un temps en què passat, present i futur s’han fos en un flash”. A les xarxes socials triomfen ara les stories, publicacions que només duren 24 hores. Més enllà d’aquest període ja no van al bagul del passat; simplement, desapareixen.

Piqué i els seus socis de la King’s League han fet una bona lectura comercial del temps en què vivim, aquest present discontinu. “És cap a on s’hi ha d’anar”, ens diuen. La pregunta que ens hem de fer, si tenim temps, és perquè. Perquè no hi podem posar cap obstacle, perquè ens hi hem de resignar? Cap a on ens porta aquesta fugida cap endavant? Quan s’aturarà? Què podem esperar de les noves generacions si estan abocades a l’estímul continu quan la vida real no és un entreteniment permanent? Ens adonem que els estem condemnant a l’angoixa? Com podem queixar-nos que el infants i adolescents d’avui en dia no saben esperar, que ho volen tot i ara, si els estem abocant a un món en què haurà desaparegut l’espera?