Deu dies menys de migranya al mes en pacients majors de 65 anys gràcies a uns fàrmacs efectius

Un estudi multicèntric liderat per l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB) i el Grup de Recerca en Malalties Neurològiques i Neurogenètiques de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) en què han participat 18 Unitats de Cefalees d’hospitals de tot l’Estat determina que els fàrmacs anti-CGRP també són efectius i segurs en majors de 65 anys.
 
Disposar d’aquesta informació era una assignatura pendent, ja que aquest perfil de pacient estava exclòs dels assajos clínics. Ara s’ha demostrat que aquest tractament representa una opció terapèutica segura i eficaç per al maneig de la migranya crònica en aquests pacients.
 
Els anticossos anti-CGRP són uns fàrmacs disponibles des de 2019 que precisament bloquegen el CGRP, una proteïna implicada en els processos de dolor i vasodilatació associats a la migranya. Per la seva actuació específica sobre la proteïna, són fàrmacs molt ben tolerats i eficaços sense efectes a altres nivells -excepte estrenyiment, perquè la proteïna també es troba a les neurones del budell-, ja que bloquegen la via del dolor associada a la migranya.
 
Els resultats de l’estudi multicèntric, publicats aquest mes de juny a la revista científica The Journal of Headache and Pain, determinen que el 60% dels pacients ha presentat una reducció de més del 50% de dies que patien migranya. S’ha dut a terme un estudi observacional de vida real, amb una mostra de 162 pacients, el 74,1% dels quals eren dones.
 
Després de sis mesos de tractament amb qualsevol anticòs monoclonal (erenumab, galcanezumab i fremanezumab), els pacients han passat d’una mitjana de divuit dies mensuals de migranya a només vuit. Aquests resultats són equiparables al que ja es coneixia sobre els anticossos monoclonals en la població general. Pel que fa als efectes adversos en els majors de 65 anys, se n’han detectat menys amb l’administració de fremanezumab.
 
En paral·lel, les freqüències de cefalea i el consum d’analgèsics de la mostra de pacients de l’estudi liderat per l’Hospital de Bellvitge s’han reduït significativament i les escales d’avaluació clínica han millorat.

 
Més arsenal terapèutic per combatre la migranya crònica

 
“La migranya és una malaltia genètica que no té cura i que fluctua al llarg de la vida. En els pacients ancians on no s’ha pogut controlar adequadament la migranya, hi ha un major risc de cronificació pel temps d’evolució, per haver fallat a més tractaments preventius i per la comorbiditat associada”, ha explicat el Dr. Albert Muñoz-Vendrell, neuròleg de la Unitat de Cefalees de l’Hospital de Bellvitge i investigador de l’IDIBELL.
 
Les persones majors de 65 anys no es van incloure en els assajos clínics dels anticossos monoclonals, i per això es desconeixia fins ara si eren igual d’eficaços que en els pacients de migranya més joves.
 
“La hipòtesi era que podrien patir més problemes de seguretat, ja que el CGRP és vasodilatador i teòricament si es bloqueja la proteïna, hi podia haver un augment del risc cardiovascular en pacients ancians amb hipertensió, dislipèmia, o antecedents d’esdeveniments cardiovasculars previs”, segons el neuròleg de l’Hospital de Bellvitge. Aquest darrer estudi aclareix els dubtes pendents sobre aquests tractaments que amplien l’abordatge actual de la migranya, amb bona tolerància i seguretat.
 
Es calcula que prop de 900.000 persones pateixen migranya a Catalunya, sobretot dones en edats joves. Tot i que la prevalença és menor en els majors de 65 anys, la comorbiditat i la cronificació poden suposar una limitació en la prescripció i resposta al tractament. L’impacte de la migranya a la qualitat de vida dels pacients és molt greu, ja que els atacs de migranya suposen una incapacitat quasi completa perquè els símptomes no es limiten al mal de cap, sinó que també associa intolerància a estímuls externs, a l’activitat física i nàusees.
 
De fet, l’OMS la considera la sisena malaltia més incapacitant del món i és la segona causa de discapacitat entre les malalties neurològiques, només per darrere de l’ictus.