Ja no cal matar el mestre

Ara fa unes setmanes, l’Info-K, el programa de TV3 en què s’explica l’actualitat als infants i adolescents, informava que una escola metropolitana havia trobat una solució al baix nivell en matemàtiques dels estudiants catalans: una aplicació informàtica (App). No en direm el nom, com ho va fer la cadena televisiva entusiàsticament, perquè aquest article no sigui titllat de pamflet publicitari. No endebades el ventall en el mercat és ampli: una coneguda entitat educativa sense afany de lucre a casa nostra ressenya fins a 13 App “perquè les nenes i els nens aprenguin i desenvolupin les seves competències creatives i STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques)”.

El negoci digital aplicat a l’educació viu el seu gran moment, just quan els indicadors en mates, comprensió lectora i ciències són pitjors que mai (l’últim informe PISA, publicat mentre s’escriuen aquestes ratlles, ha confirmat la debacle, no només a casa nostra sinó arreu dels països occidentals). Un negoci que, aixoplugat sota el paraigua de la innovació pedagògica, ha penetrat a les escoles de manera silent però efectiva.

La cosa va començar fa 25 anys, quan la European Round Table of Industrialists, un lobby que agrupa 40 poderoses empreses europees (com ara Nestlé, Renault, Siemens, Philips, Shell, Fiat, Solvay, Astra Zeneca, Basf o Michelin, entre d’altres) van emetre una declaració en què assenyalava que “el desenvolupament tècnic i industrial de les empreses europees exigeix clarament una renovació accelerada dels sistemes d’ensenyament i de llurs programes”. Des d’aleshores, la penetració de les empreses en el sistema educatiu ha estat imparable.  Ho explica Nico Hirtt, professor i assagista luxemburgués, autor de Los tres ejes de la mercantilización escolar (CAUM, 2001). Hirtt assenyala que un dels objectius de la intromissió de les grans empreses a l'escola pública, participant com a agents legitimitats en el disseny de polítiques públiques, és l’educació dels infants com a persones consumidores, donant materials tecnològics que més endavant es convertiran en necessitats.

La digitalització era un fet inevitable i necessari. Ens ho van dir les mateixes empreses que van venir després a auxiliar-nos a través d’una privatització per la porta del darrere. Els investigadors de la Universitat de Londres Stephen J. Ball i Deborah Youdell, en el seu informe La privatització encoberta del l’educació pública (2007), expliquen com s’ha permès al sector privat participar en l'educació pública oferint els seus serveis o comercialitzant-hi els seus productes.

I aquí hi som. Repsol, a través de la seva plataforma educativa en línia Zinkers posa a disposició dels centres educatius (tant als alumnes com al personal docent) múltiples continguts i activitats “relacionats amb els reptes energètics i la sostenibilitat”. Samsung diu que el seu programa Smart School té com a objectiu “aprendre a utilitzar la tecnologia a les aules de manera que es produeixi el canvi metodològic necessari al segle XXI”. Endesa impulsa la Retotech, un programa que, mitjançant un repte plantejat a professorat i alumnat, busca “contribuir i impulsar projectes educatius innovadors que transformin l'educació dels més joves”. La Fundació Mapfre ofereix continguts sobre salut. I així fins a 25 grans companyies, segons l’estudi  El professorat al punt de mira: estratègies d'influència de les empreses espanyoles en el sistema educatiu (Revista Española de Educación Comparada, 2020), de quatre docents de la Universitat Autònoma de Madrid. Aquest treball explica com companyies de tota mena s'han posicionat com a referents educatius “i intervenen en decisions pedagògiques clau, construint amb els seus discursos i accions un règim de coneixement educatiu de mercat que emfatitza el valor utilitari del sistema educatiu”. Sempre, amb la innovació com a coartada.

I si érem pocs va parir Google. El seu gran ull ha entrat a les aules oferint a les escoles la seva tecnologia. I així, els nostres infants tenen la seva adreça de Gmail, pengen les feines en el Drive i intercanvien missatges en el Classroom. A canvi Google s’engreixa encara més amb les dades d’un ingent mercat de consumidors i consumidores als quals no arribava la seva vigilant mirada: l’alumnat dels centres públics catalans.

I si les empreses són les que configuren els continguts educatius, si l’ensenyament queda en mans dels seus aplicatius, què fan els mestres? Doncs, fer nosa. Els ensenyants suposen un destorb, si no un obstacle. De fet, sempre han estat al punt de mira dels poderosos. En temps pretèrits, des de Sòcrates, aquestes pedres en el camí s’eliminaven mitjançant la persecució ideològica i l’ostracisme o d’una forma més dràstica: l’eliminació física. L’últim exemple ens el porta Francesc Escribano amb el seu llibre sobre la història d’Antoni Benaiges, un mestre català que va ser destinat a l’escola de Bañuelos de Bureba (Burgos). Treballant-hi amb una metodologia pròxima a l’infant, va començar a transformar la vida de les famílies i del mateix poble. A finals del juliol del 1936, el mestre va desaparèixer. Com tants d’altres.

Avui, però, els mecanismes són més subtils. Com indica la la filòsofa Marina Garcés, es basen en escampar el dubte sobre la capacitat dels i les mestres per fer la seva feina. A Escola d’aprenents (Galàxia Guttemberg, 2020), Garcés explica que “en l’última onada d’assalt a l’escola, aquesta sospita s’alimenta de dos arguments principals: la caducitat dels mestres respecte de l’ús pedagògic de les tecnologies digitals i la inutilitat dels seus sabers i de la seva transmissió”.

Garcés parla de la figura de la mestra ignorada, “una tipologia docent reconvertida en assistent social dels pobres o en coach al servei del potencial dels rics”. La mestra ignorada, apunta la filòsofa, “no ha de saber ni transmetre cap saber perquè la seva única funció és fer de mediadora i de vigilant entre l’alumnat i el seu autoaprenentatge. Neutralitzada la seva presència propera i lleugera, buidada de sabers per transmetre, queda cancel·lada la seva experiència singular i única del món. Així, la mestra deixa de ser mestra i l’escola, per tant, de ser escola”. Vocacions consumint-se entre vigilància de patis i quefers burocràtics, mentre deixem a les pantalles l’educació dels nostres infants.

I tanmateix estic convençut que cap aplicació gameficada ni cap plataforma digital restarà en la memòria dels meus fills, com han quedat en la meva Don Benito, el professor de quart, ni Don Manuel, el de setè, que em van transmetre els seus sabers mirant-me als ulls.