Tot està a Google, diuen

Si vostè escriu a la barra del seu navegador “Catalunya a l’edat mitjana”, posem per cas, Google l’ofereix 971.000 resultats. Si fa la cerca en castellà, el buscador li dona de 28.500.000 opcions. Si busca un resum de la Generación del 98, podrà triar entre 22.900.000 entrades. La cerca d’informació sobre el modernisme li llença a la cara 12.2000.000 resultats (3.390.000 en català). Si està interessat en “el sistema respiratori en els rèptils”, la majestuosa biblioteca de Google l’ofereix 6.760 possibilitats d’endinsar-se en aquesta apassionant temàtica,  312.000 si ho busca en castellà.

“No cal estudiar perquè tot està a Google” és un dels arguments que sovint acompanya l’afirmació segons la qual l’educació ja no s’ha de basar en l’adquisició de coneixements, i menys encara a través de les pàgines d’un llibre, sinó de competències, aquest terme “comprat” al management empresarial. I ja ho veuen: pel volum de continguts que ens diu que té sobre un tema qualsevol, sembla cert que tot el coneixement està a Google.

Però si canviem l’enfoc, potser tenim una altra perspectiva d’aquesta realitat. No és que tot el coneixement estigui a Google, sinó que Google té tot el coneixement. O, si més no, aspira a tenir-lo. El matís és important. En qualsevol cas, la conseqüència és que ens trobem davant d’una concentració de coneixement, i per tant de poder, sense precedents.

Aleshores la pregunta que ens hauríem de fer és: de tot aquest coneixement gairebé infinit que sembla tenir Google, què ens hi mostra? Ens ho hem de preguntar, tot tenir present dues premisses: la primera, que poques vegades ningú no s’endinsa més enllà de la primera pàgina de resultats; i la segona, que l’algoritme del gegant tecnològic no és innocent i els ordena en funció d’interessos econòmics.

No descobrirem res si afirmem que l’objectiu de Google no és formar-nos, ni fer de nosaltres persones cultivades mitjançant la universalització de l’accés al coneixement, sinó un altre de ben diferent. La psicòloga social Shoshana Zuboff va encunyar el concepte de “capitalisme de la vigilància” per definir les pràctiques de les grans corporacions tecnològiques de Silicon Valley. Aquestes corporacions s’apropien de les nostres experiències i les tradueixen en valor econòmic. La nostra conducta és la matèria primera amb la qual fabriquen productes que poden predir el que farem en uns minuts o demà i moldejar els nostres comportaments futurs.

En aquest context, “qui sap?” i “qui decideix qui sap?” són preguntes més pertinents que mai. Amb “qui sap?” ens interroguem sobre quina és la distribució del coneixement i qui n’està exclòs. Amb “qui decideix?” ens qüestionem sobre l’autoritat que determina què i qui pot aprendre. Després d’un documentadíssim estudi sobre la qüestió (La era del capitalismo de la vigilancia, 2019), Zuboff té clares les respostes. Els que saben són les màquines i un quadre d'elits capaços de menar les eines analítiques necessàries per extreure valor de la informació. El coneixement està en mans d’aquesta casta tecnosacerdotal que s’ha vingut a anomenar smart fraction. I “qui decideix” és (per defecte) el capital financer, que es basa en el principi de maximitzar el valor.

Així doncs, la divisió de l'aprenentatge social “està acaparada per un reduït clergat d'especialistes computacionals contractats per grans empreses privades, per les màquines (també privades) i pels interessos econòmics en atenció als quals es produeix aquest aprenentatge”, sosté Zuboff. D’aquesta manera estem transitant a l’inversa el camí que va obrir Guttenberg fa més de sis segles, quan la impremta va permetre prendre el coneixement custodiat per una minoria en els monestirs i difondre’lmés enllà dels seus murs. Els nous monestirs estan a Silicon Valley.

Aquesta és el mar de fons mentre desdenyem l’adquisició de coneixements, mentre parem l’atenció a l’aprendre a aprendre i no a l’aprendre coses. Sobre aquest mar suren muntanyes d’informació que som incapaços de digerir, incapacitat que s’ha traduït en el fenomen que s’ha denominat “economia de l’atenció”: quan el volum d’informació amb què ens relacionem s’incrementa tant, el problema que tenim per endavant no és únicament la necessitat de seleccionar-la, sinó la impossibilitat de prestar-hi tota l’atenció. “Com que no podem formar-nos una opinió sobre tot el que ens envolta, seguim les que altres ens ofereixen ja formatades, o ens hi apuntem sense tenir la capacitat de sotmetre-les a la crítica”, apuntava la filòsofa Marina Garcés a Nova il·lustració radical (2017).

Aquesta gestió del coneixement alimenta la ideologia del solucionisme, desenvolupada –com no- a Sillicon Valley a cavall del neoliberalisme, que ho impregna tot, també l’àmbit pedagògic, sota el reclam de la innovació. El solucionisme té la seva utopia, segons Garcés: “transportar la humanitat a un món sense problemes, on els humans podrien ser estúpids perquè el mateix món seria intel·ligent: els objectes, els dispositius, les dades que el conformarien i les operacions que l’organitzarien. En la utopia solucionista ja no es tracta d’ampliar la potència productiva per ampliar les capacitats humanes. Del que es tracta és de delegar la intel·ligència mateixa”. I conclou: “Humans estúpids en un món intel·ligent. La utopia perfecta”.

La delegació de la intel·ligència cap a les màquines i les elits que les controlen serà el matalàs sobre el qual descansarà la dominació. Una dominació, això sí, feliç, com en la novel·la distòpica d’Aldous Huxley.