Adolescència, mòbils i carrer

Hi ha qüestions privades que a partir d’una guspira passen a ser públiques; hi ha neguits individuals que arran d’un espurna passen a ser comunitaris. Així, un dia qualsevol una mare, cansada de viure la seva preocupació en silenci, o amb la seva família, llança a l’aire la pregunta: perquè un infant ha de tenir un telèfon intel·ligent amb el pas de l’escola a l’institut, com si fos un rite iniciàtic? Quin element de l’evolució humana sosté la convicció que és inevitable aquest pas del rubicó que deixa a un nen o una nena de 12 anys (en alguns casos abans) davant d’un festí d’estímuls inacabable sense tenir encara els sentits preparats?

I resulta que el crit esdevé en poc temps un cor multitudinari format per moltes veus que havien estat, desvinculades, en silenci. De manera que poques setmanes després ja hi ha un grup –Adolescència Lliure de Mòbils- seguit ja per 20.000 famílies que té com a objectiu promoure un pacte social per retardar el lliurament d’un mòbil fins als 16 anys, quan les habilitats psicològiques estiguin més assentades. Recentment s’han constituït en associació per tenir entitat jurídica.

Una de les primeres accions que va fer aquest grup va ser encarregar una enquesta. La van contestar unes 23.000 famílies i aquests són els resultats més destacats: el 61,7% de les famílies de primària consideren que l'edat perquè un infant tingui un telèfon intel·ligent hauria de ser els 16 anys. Tot i així, el 82,1% de les famílies de secundària asseguren haver donat un mòbil als seus fills als 12 anys o abans. Per últim, el 56,45% de les famílies asseguren que la raó per la qual han entregat un smartphone, o ho faran, és perquè el fill estigui localitzable quan surt sol. El segon motiu, amb un 32,7% de les respostes, és la pressió social, ja que no volen que el seu fill sigui l'únic de la classe que no en tingui i per tant pugui ser condemnat a un cert ostracisme social.

Pressió social i por al carrer són, doncs, les raons per les quals la gran majoria de les famílies assumeixen la inevitabilitat de lliurar un telèfon intel·ligent als seus fills o filles, tot i que no els sembli bé. Per solventar la pressió es busca precisament el suport mutu: assolir una massa crítica de famílies perquè l’adolescent sense mòbil no sigui “el rarito” de la classe, en una edat vulnerable en què està formant la seva personalitat.

Però, què en fem de la por a què els adolescents vagin sols pel carrer, a afrontar la incertesa per saber si el nen o la nena hauran arribat al lloc? Resulta curiós, si més no, que aquesta por sigui tan determinant com per preferir donar-los un mòbil, una contrastada arma carregada de bales per a la seva salut física i emocional.

Fa uns mesos la Societat Catalana de Pediatria va emetre un comunicat en què assenyalava que hi ha prou evidència que relaciona l'ús inadequat de la tecnologia digital, independentment del contingut visualitzat, amb problemes al neurodesenvolupament i l'aprenentatge, la salut física, mental, social i afectivosexuals dels menors, i advertia que es permet un ús autònom de tot l'entorn digital (accés il·limitat a internet i/o sense supervisió) a edats massa primerenques.

L’última alerta al respecte ha arribat mentre escric aquestes ratlles: l'abús de pantalles té conseqüències sobre múltiples xarxes neuronals del cervell, altera la connectivitat funcional entre elles i aquests canvis influeixen en el comportament i el desenvolupament dels adolescents. Així s'explica en un article publicat a Plos Mental Health que presenta una revisió bibliogràfica de 12 estudis amb ressonància magnètica que involucren un total de 237 joves d'entre 10 i 19 anys amb un diagnòstic formal d'addicció a internet.

Tot un ventall de perjudicis que, sembla ser, no són prou importants com plantejar-se superar “la por al carrer”. Als mateixos carrers que vam abandonar, als carrers que van deixar de ser espais de relació per convertir-se en espais de mercantilització, als carrers que van deixar de ser espais d’estada per transformar-se en espais de circulació.

Un estudi encarregat per l’ONG Save the Children indica que només el 27% dels nens juguen regularment fora de casa, en comparació amb el 71% de la generació del baby boom, tot i que avui les ciutats són més segures que fa 30 anys. Em temo que a les grans ciutats, transformades en els grans aparadors del mercantilisme, el percentatge és més gran. Recentment, en un dossier monogràfic de la revista Sentit Crític sobre les ciutats, Bià Sastre i Lucía Roca, de 12 anys i veïns del districte barcelonès de Ciutat Vella, deien que “el cotxes es mengen les bicis i les terrasses es mengen els nens que hi juguen”.

Es van buidar els carrers de vida i en el buidatge es van perdre els llaços comunitaris, la confiança en l’altre. El veí és ara un desconegut i el desconegut, un sospitós.  Per això els menors van ser confinats a la seva habitació, per preservar-los d’uns suposats perills que els que som ara persones adultes vam sortejar sense gaire problemes. A canvi se’ls ha donat accés a un innombrable catàleg de riscos. El pare que suspira tranquil perquè el seu fill està quiet a l’habitació mirant la pantalla no sap –o no vol saber- que el llop s’ha quedat dins.

Si volem oferir alternatives al mòbil cal revertir aquesta percepció. Comencem a teixir de nou la xarxa dels vincles. Diverses iniciatives ja van per aquesta via, per exemple apel·lant a la complicitat dels comerços, de manera que esdevinguin ulls comunitaris, com passava abans. És clar que per això cal tenir comerç local i no impersonals franquícies. Que els infants i els adolescents puguin recuperar els carrers com a espai de joc i relació i també com a espai de vida és la millor alternativa que podem oferir al mòbil.