Del FOMO al JOMO

Amb el moviment del dit, tinc al meu abast el que he de saber per acabar amb els mosquits, per separar espais a casa, per tenir més seguretat amb l’smartphone, per organitzar el canapè d’Ikea que no tinc, per netejar l’acer inoxidable, per ordenar els culottes ciclistes que tampoc no tinc i per guanyar espai en el calaix dels calçotets, per moure petits electrodomèstics, per optimitzar l’ús del microones, per tapar el quadre de llums de forma barata o per preparar la gespa artificial amb el bon temps. I puc conèixer tres secrets per descarregar pel·lícules, sèries i llibres gratuïts, cinc consells que haurien de venir en el manual de l’airfryer, una recomanació per dormir en un minut encara que em faci mal el cap, quatre preguntes a fer als meus fills al sortir de l’escola, sis exercicis per controlar la pilota i dotze hàbits per restar junts amb la parella. I també com tallar bé els tomàquets o la síndria, com fer sopes fàcils, com fer sushi també fàcil i a més ràpid, o com menjar ous saludables. I tenir cinc plans per a la primavera, cinquanta recomanacions per viatjar amb els meus fills, tres consells per un viatge al nord d’Espanya, set idees per gaudir del Montseny amb nens, "nosequants" passejos gratuïts per Nova York i desenes i desenes de rutes per Catalunya que no em puc perdre, “gachupino huevón”.

En una estona qualsevol, l’algoritme d’una xarxa social determinada m’ha mostrat a la finestra del telèfon mòbil aquest carrusel d’indicacions, idees i consells per treure-li un bon rendiment no a una vida, sinó a tres o quatre. Cadascú de vosaltres tindrà a la butxaca el seu propi llistat fins a l’infinit i més enllà perquè l’algoritme pesonalitza el que ens ensenya gràcies a tot el que l’hem descobert, prèviament i de forma inconscient, de nosaltres. Un festival d’imatges, de reclams i estímuls que alimenten la fam de seducció infinita, un excés que ja té una patologia associada: FOMO (fear of missing out), la por a perdre’s alguna cosa, en les seves sigles angleses; o dit d’una altra manera, l’ànsia de consumir estímuls a tota hora. En un sistema -el neoliberalisme- que ha decretat que tot es pot comprar i tot es pot vendre, els afectes i els desitjos són també mercaderia.

Paradoxalment, l’hiperestimulació constant i mai satisfeta (perquè les promeses d’acció i  felicitat que ens escup la pantalla són només això: promeses) aboca a l’esgotament, i l’esgotament a la depressió. El malaguanyat pensador britànic Mark Fisher va definir aquest trànsit com a hedonia depressiva. Fisher va emmarcar el concepte en allò que va anomenar com a Realisme Capitalista, una cultura marcada per l’infantilisme hedònic i que amonesta a aquells que no es mostren prou optimistes i positius. El tren del FOMO, per tant, té en la depressió la seva última parada.

Com afrontem aquesta malaltia que governa l'esperit de la societat actual, especialment entre les generacions joves? La filòsofa colombiana Laura Quintana apunta dues vies per superar aquest frustrant estat d’impotència: la privatització i la politització. La primera és una porta de sortida individual cap a la consulta mèdica. La segona advoca per transformar la font esgotada del desig en un rajolí de força que ens permeti resistir-nos als cants de sirena de la seducció infinita. Ja hi ha una recepta que juga a enfrontar-se al FOMO com un judoka, aprofitant la força del contrari: el JOMO (joy of missing put), el gust a perdre’s coses.

Un dels estudis sobre la felicitat més coneguts, el World Happiness Report, que mesura la concepció de felicitat en 143 països diferents, situa els països escandinaus en els primer llocs. En el cas de Noruega s’explica pel “koselig”, un concepte que fa referència a un estil de vida que aprecia el moment, el present. És un sentiment de benestar que s'associa amb un ambient sense lloc per a les presses, on es mastega el present com un rumiant i no pas devorant-lo com un depredador, on la gent s’ocupa d’ella mateixa o comparteix espai i temps amb els altres. El “koselig” norueg té el seu reflex a Dinamarca en el “higge” i a Suècia en el “mys”. No cal anar massa lluny ni posar-hi etiquetes: és el que les societats mediterrànies havien conreat durant generacions, ara simplificat en el “meme” de les quatre senyores grans que treuen les cadires al carrer i són qualificades com “el twitter d’abans”. Un estil de vida, el fil del qual es reprèn amb activitats cada vegada més presents com l’scrap o les manualitats, el cant coral, el bricolatge o el col·leccionisme, per posar uns exemples.

Contra l’excitació, la placidesa; contra la quantitat, la qualitat; contra l’acumulació, la selecció; contra la verticalitat de la competència, l’horizontalitat de compartir. L’horitzó és estimulant: allunyar-se d’una esclavitud sense amos.