Represtigiar la funció docent per millorar els resultats educatius

Comença el curs escolar i la nova consellera d’educació, l’Esther Niubó, situa com a principals prioritats el reforçament dels aprenentatges orientats a garantir l’èxit educatiu del conjunt de l’alumnat i la recuperació de la confiança i el prestigi del sistema educatiu. Com a pare i docent m’agraden aquests objectius. El sistema educatiu serveix per moltes coses, però la seva missió principal és aconseguir que tot l’alumnat, amb independència de la seva procedència i dels recursos familiars, assoleixi uns aprenentatges que li permetin afrontar la seva vida en igualtat d’oportunitats amb la resta.

Malgrat això, la consellera es trobarà un problema greu: hores d’ara, molt poca gent vol ser docent, en especial a secundària i a formació professional. Es convoquen oposicions i queden places desertes. Depenent de l’especialitat, la llista de substitucions està gairebé esgotada en el primer mes de curs. Si el professorat es posa malalt, molt probablement no es trobarà qui el substituirà i els nostres fills i filles es quedaran un temps sense classe.

Alguna cosa passa. Falten matemàtics, tecnòlegs, biòlegs, filòlegs i un llarg etcètera que vulguin exercir una de les professions més boniques del món. Bonica, però també dura i exigent. I no és que manqui vocació, sinó que el sistema educatiu n’ha abusat tant que, ara per ara, podem dir que gairebé s’aguanta gràcies a la bona voluntat dels seus professionals. Si volem un sistema públic de qualitat, això no és sostenible.

Poca gent sap que el salari dels docents catalans es situa entre els més baixos de l’estat espanyol. Que si es fan colònies o viatges de fi de curs, el docent treballa 24 hores diàries (si passa qualsevol cosa a les dues de la matinada, allà ha d’estar) però aquestes hores ni les cobrarà ni li seran compensades. Que gairebé no té possibilitats de carrera professional. Que tindrà una quantitat d’alumnat a l’aula que no li permetrà atendre’l correctament. Que es portarà constantment feina a casa i que treballarà durant els caps de setmana de manera habitual. Que l’exigència cap la seva feina augmenta dia rere dia sense que augmentin els seus recursos. Al cap i a la fi, que intentarà fer bé la seva feina amb uns recursos insuficients però amb una societat cada vegada més exigent.

Evidentment, aquí no cap l’argument de “si no li agrada, no haver escollit aquesta feina” perquè, precisament, d’això es tracta. En definitiva, en l’aposta per recuperar la confiança i el prestigi del sistema educatiu, caldria començar per recuperar la confiança dels propis mestres i professors que en formen part. Perquè és evident que cap inversió en programes de millora educativa funcionarà si no es disposa del professorat especialista suficient. És més fàcil de dir que de fer, però cal passar de les paraules a les accions. Comença a ser urgent.