Cervells podrits

Des de fa diverses dècades, el diccionari Oxford tria una paraula o expressió per definir l’any. Aquest 2024 al qual acabem de dir adéu l’expressió seleccionada ha estat “brain rot”, el que vindria a significar “podridura del cervell”. Els experts de l’Oxford l’han definit així: “deteriorament de l'estat mental o intel·lectual d'una persona com a resultat del consum excessiu de material (particularment contingut en línia) considerat trivial o poc desafiant”.

A qualsevol xarxa social, el “feed” és la secció principal, on l’usuari pot veure els continguts que l’aplicació li selecciona, siguin o no d’usuaris que segueix. La traducció de “feed” és alimentar, però també té altres acepcions, com ara pinso o cebar. Trieu la que vulgueu, perquè el rerefons no varia: es tracta de donar-nos menjar virtual sense que hi pensem, com a animals en una granja, o precisament perquè no hi pensem; un menjar amb uns continguts que no hem triat, perquè la mà que ens ceba és l’algoritme i els productes que ens posa al plat són els que tenen menys nutrients per al nostre cervell: continguts buits, simples, simpàtics o sensacionalistes, continguts ideats per acaparar i transformar en guanys econòmics la nostra atenció (en el capitalisme tecnològic, el nostre bé més preuat).

Consum de continguts brossa que podreixen els cervells, de la mateixa manera que els menjars ultraprocessats enverinen el cos. En els últims temps, nombrosos estudis científics (signats per la facultat de medicina de Harvard, la universitat d’Oxford i el King’s College de Londres, entre d'altres) han posat de manifest que l'ús continuat de les xarxes socials està reduint la capacitat d'atenció profunda, debilitant la memòria i distorsionant processos cognitius fonamentals, especialment entre joves i adolescents. També estan provocant canvis fisiològics, com la reducció de la matèria grisa en les regions prefrontals del cervell, la zona que intervé en la resolució de problemes, la memòria, el control del impulsos i la regulació emocional.

Però no únicament caldria atribuir aquesta tendència a l’atròfia dels cervells a l'ús de les xarxes socials. Ja fa temps que conceptes com ara l’adquisició de coneixements o la memòria, o fins i tot la mateixa raó com a guia vital, estan desprestigiats. El pedagogisme que ha colonitzat el sistema educatiu, rendit al sistema de gestió empresarial de les competències i permissiu amb l’aterratge comercial de grans empreses, els ha desterrat de les escoles, on la vessant emocional ha acaparat el primer pla. Continguts llaminadura per als nostres infants. La irrupció de la Intel·ligència Artificial generativa, d’altra banda, segurament beneficiosa en molts aspectes, no ens fa ser optimistes en aquesta qüestió de la podridura dels cervells: quan més deleguem en les màquines, menys ús farem de les nostres capacitats cognitives. I com va dir Leonardo da Vinci, “així com el ferro es rovella per falta d’ús, també la inactivitat destrueix el nostre intel·lecte”.

És clar que hi ha cants de sirena: la promesa d’una societat feliç en què tothom podrà dedicar-se a fer allò que més li plagui. Però com assenyala Nicholas Carr, que ha dut a terme diferents estudis sobre l'impacte de les tecnologies de la informació a la societat, resulta difícil imaginar els magnats actuals, tan interessats en afeblir els poders públics fins a reduir-los a la mínima expressió, “acceptant la classe d'esquema gegantí de redistribució de la riquesa que caldria per subvencionar les activitats d'oci i autorealització de les masses aturades”.

Tothom està exposat de la mateixa manera a aquesta atròfia dirigida del pensament? Ves per on que no. Un estudi elaborat el 2019 per la organització sense afany de lucre Common sense Census posava de manifest que el consum digital en les famílies de rendes altres és inferior al de rendes baixes, malgrat que tinguin més facilitat per accedir a aparells tecnològics. Els joves i els adolescents de famílies que guanyaven menys de 35.000 dòlars anuals passaven gairebé dues hores més cada dia davant pantalles que els d’ingressos superiors a 100.000 dòlars. Aquestes dades reflecteixen un seguit de diferències socioeconòmiques, com ara una major atenció a l'infant o el gaudi d’activitats extraescolars, però també fan canviar la idea que tenim de l'anomenada bretxa digital: ja no es tracta només de l'accés a la tecnologia, sinó també de la capacitat de racionalitzar aquest accés.

És sabut que els directius de les empreses tecnològiques de Sillicon Valley porten els seus fills a escoles on no tenen cabuda les pantalles. És sabut també que les privadíssimes escoles d'elit, on van els joves destinats a portar les regnes polítiques i econòmiques, continuen educant-se amb mètodes tradicionals. I si no hi haguessin prou pistes de cap a on anem, Rafael Yuste, director del Centre de Neurologia de la Universitat de Columbia, ens en ofereix una altra. Aquest prestigiós neurocientífic advertia recentment que en pocs anys existirà la possibilitat de retocar l’activitat cerebral de manera que algunes persones podran augmentar la seva memòria amb neuroestimuladors electromagnètics. És a dir, hi haurà persones mentalment augmentades i altres no. Evidentment, aquelles que puguin pagar-s'ho.

Aquí rau segurament el quid de la qüestió. Avancem cap a una societat en què bona part dels seus membres hauran apagat un bon grapat de funcions del seu cervell i on la producció i possessió de coneixement estarà en mans d’una minoria, una elit cognitiva que ja té un nom: l’smart fraction.

A la seva obra La brevetat de la vida, el filòsof Sèneca assenyalava que l'espai que vivim no és vida, sinó temps. Podríem començar, doncs, qüestionant què fem amb el nostre temps per  recuperant i dirigir la nostra atenció cap a coses que li donin qualitat i ens facin créixer com a persones. Alimentar sanament el nostre cervell. És possible que així, fins i tot, a més de millorar-nos nosaltres mateixos, que no és poc, tinguem temps, energies i coneixements per millorar el món que ens envolta.