Una de cada quatre persones a Espanya considera que l'obesitat infantil no és greu

L'obesitat infantil no és percebuda com un dels problemes de més gravetat per la població a Espanya. Malgrat les seves conseqüències i la dimensió del seu abast, el 24% de la població espanyola no la percep com una realitat greu quant a “problemes associats a la infància”. Així ho indica l'estudi Actitudes, percepciones y creencias sobre la obesidad infantil en España que ha impulsat la Gasol Foundation, la fundació dels germans Pau i Marc Gasol, que té la seva seu a Sant Boi.

Malgrat la forta associació entre obesitat i assetjament escolar que demostra l'evidència científica, totes dues realitats es perceben de forma molt diferent. Concretament, l'assetjament escolar se situa al cap de la llista de problemes de la infància de més gravetat (el 87% el consideren bastant o molt greu), mentre que l'obesitat infantil ocupa la dotzena posició (el 76% li atorga aquest mateix grau de gravetat).

En l'anàlisi impulsada per la Gasol Foundation, s'observa un patró en l'escala de gravetat dels problemes associats a la infància: els relacionats amb la violència es perceben com més greus, seguits dels relatius a la salut mental i a la pobresa. En contraposició, els problemes de salut física o hàbits/capacitats són els que es perceben com menys greus. L'obesitat infantil, en ser percebuda com una qüestió de salut física, no se situa entre les problemàtiques més greus. Només quan s'associa a les seves conseqüències socials i psicològiques, com l'assetjament escolar o problemes emocionals (ansietat, depressió o baixa autoestima), la percepció de l'obesitat s'agreuja.

No obstant això, l'estudi constata que la major part de la població pensa en les conseqüències físiques de l'obesitat infantil abans que en altres de tipus psicològic o emocional. Concretament, quan es pregunta sobre les conseqüències més greus de l'obesitat, el 40% de la mostra pensa, en primer lloc, en conseqüències físiques. En canvi, tan sols el 14% pensa en conseqüències psicològiques/emocionals en primer lloc i el 10%, en conseqüències socials.

Catalogada com una epidèmia global per l'Organització Mundial de la Salut, l'obesitat infantil afecta, juntament amb el sobrepès, a un de cada tres infants a Espanya segons l'estudi PASOS de la Gasol Foundation. Malgrat la magnitud del seu abast, el 73% de la població espanyola creu que aquesta realitat afecta a molts menys infants.

D'altra banda, amb aquest estudi es demostra que, quan es coneix l'abast real de l'excés de pes en la infància, la percepció que és una realitat molt greu augmenta un 19 %.

Existeixen dues percepcions oposades sobre la mateixa realitat: la que atribueix l'obesitat als “mals hàbits” (92% de la mostra) i la que l'associa a una causa genètica (8%). D'una banda, les persones que creuen que l'obesitat és conseqüència d'un estil de vida no saludable, perceben l'obesitat com una qüestió merament estètica i solucionable. D'altra banda, les que creuen que és una qüestió genètica, la perceben com una malaltia seriosa, que parteix d'un diagnòstic mèdic, i que és difícil de solucionar.

Creure que l'obesitat infantil és el resultat de portar una vida no saludable és la creença dominant: més de 9 de cada 10 consultats/ades ho considera així, mentre que només 1 de cada 10 opina que és una malaltia genètica. Aquesta creença també reforça la percepció generalitzada que l'obesitat no és un problema de salut greu, perquè s'entén com una qüestió de l'estil de vida individual, fàcilment modificable.

Quant a la prevenció de l'obesitat infantil, l'entorn social, format per la família i les amistats, és amb diferència aquell que es percep amb un paper més determinant: el 48% dels enquestats/ades creu que “són els que més poden fer per prevenir l'obesitat infantil”, molt per sobre d'altres agents com l'atenció primària i hospitals (14%), les escoles (9%), els governs municipals, autonòmics o nacionals (7%) o les empreses / indústria d'alimentació, farmacèutiques, tecnològiques (6%). Aquesta diferència remarcable entre l'entorn pròxim dels infants i qualsevol altre agent/sector deixa entreveure la creença dominant que l'obesitat és responsabilitat de les famílies o del cercle pròxim dels nens i nenes, i que poc es podria aconseguir amb canvis en polítiques públiques o en els factors estructurals que marquen l'estil de vida en la infància. Aquesta creença entra en contradicció amb l'evidència científica, que assigna molt pes als determinants socials i estructurals de l'obesitat infantil: desigualtats, discriminació, polítiques públiques, entorns promotors de la salut, etc.

En completa consonància amb la creença generalitzada que l'obesitat infantil és una qüestió d'hàbits saludables que, a més, depèn de l’individu mateix, la població a Espanya creu que la millor manera de prevenir l'excés de pes és amb educació o amb formació concreta en hàbits saludables i, després, amb sensibilització. Aquesta dada confirma, de nou, una percepció molt individualista de l'obesitat, que està molt allunyada de l'evidència científica.

A més, si aprofundim més en la concepció dels hàbits saludables, s'observa que la gran majoria (el 69% dels enquestats) opinen que l'alimentació és el pilar més important, per sobre de l'activitat física, el son o el benestar emocional. Aquesta percepció contrasta amb l'evidència científica, la qual atorga la mateixa importància a aquests quatre pilars saludables, com a principals determinants de l'obesitat infantil.