8M: La bretxa dels somnis

Les dones sobrevivim lluitant contra quatre bretxes que impacten de manera directa sobre les nostres vides i sobre els nostres somnis. Tothom ha escoltat parlar de la bretxa salarial, aquella que fa que les dones cobrem un 19,5% menys que els homes per feines d’igual valor, i que de manera automàtica ens fa més pobres monetàriament. De fet, aquesta bretxa fa que des de principis de novembre fins a finals d’any les dones “regalem” la nostra força de treball a l’empresari o empresària. Marx ho nomenava plusvàlua, però va obviar que les dones patíem la discriminació patriarcal, a més de la del capital. Però, malauradament, aquesta no és l’única pobresa que patim les dones.

Les dones dediquem dos hores i mitja més que els homes al treball domèstic. Això significa 912,8 hores anuals, és a dir, 38 dies. Patim el que es coneix com a pobresa de temps, ja que lluny de tenir els 170 minuts lliures diaris que hauria de tenir qualsevol persona per tenir una bona qualitat de vida, les dones sacrifiquem el temps de lleure per temps de cura dels altres. Patim doncs, també, la bretxa del treball reproductiu. Les dades mostren que les dones mai hem gaudit les Vacances Pagades de Pere IV.

Però les dues bretxes anteriors no sorgeixen del no-res, sinó que són conseqüència de la divisió sexual del treball. Una divisió adaptada a la incorporació de les dones al mercat de treball però que continua perpetuant els rols i estereotips de gènere, com mostra la segregació horitzontal que patim les dones a l’espai públic. I això és conseqüència de la tercera bretxa, l’educativa. Encara a dia d’avui existeix una manca de coeducació real i efectiva que fomenti les carreres STEAM entre les més petites, i els treballs de cura en els més menuts. El sistema educatiu ha de fugir de les construccions socials i culturals, és a dir, dels rols i estereotips de gènere.

I, finalment, però no menys important, ans al contrari, la bretxa dels somnis. La bretxa dels somnis és la distància entre el que una nena pensa que pot arribar a ser quan sigui gran, i el que podria ser en realitat. S’inicia als cinc anys, perquè aquesta és l’edat en la que una noia pren consciència que no podrà ser científica, astronauta o Presidenta del Govern. Manquen referents, sense dubte, però manca també que tota la societat prenguem consciència de la importància del foment de la igualtat des de la petita infància. Per això urgeix que acabem amb totes aquestes bretxes, especialment la dels somnis, perquè les nenes del present, les dones del futur, puguin somniar avui i sempre, i ho facin en gran!