Del poder tou al poder dur

La caiguda del mur de Berlín, el 1989, va suposar molt més que la desaparició del sistema comunista soviètic. Sense un model al davant per confrontar, dialèctica de blocs que havia provocat l’adveniment de l’estat del benestar a Europa després de la Segona Guerra Mundial, el capitalisme va deixar de ser vist com UN sistema d’organització econòmica i social particular i va passar a ser EL sistema per antonomàsia, la manera natural d’organitzar-se.

Aquesta naturalització del sistema capitalista, però, venia de més lluny i era fruit de la seva mateixa evolució. Des de mitjans del segle XX, el capitalisme de consum, amb la producció de bens materials, i posteriorment el capitalisme de ficció, amb la producció de bens immaterials, s’havia sustentat sobre el desenvolupament del “poder tou”, un terme encunyat per Joseph Nye, politòleg de la Universitat de Harvard. El poder tou descrivia la capacitat d’un actor polític, com ara un estat, d’incidir en les accions o interessos d’altres actors evitant l’ús de la força o la coerció, utilitzant mitjans més subtils com ara la cultura, el model social o els valors polítics. Així, les pel·lícules de Hollywood, el rock, els videojocs i en general la cultura de l’entreteniment han fet per extendre el model econòmic americà (paradigme del capitalisme) molt més que cap invasió militar. Amb el capitalisme de ficció com a suport, el poder tou feia que l’hegemonia econòmica i cultural dels Estats Units al capdavant de l’ordre mundial es mantingués sense fer-se notar, transformant-se “en una atmosfera ineludible i natural”, sostenia Vicente Verdú a  El estilo del mundo (2003). Contra la coeció, la seducció; contra l’opacitat, la transparència; contra la pesadesa, la lleugeresa.

El malestar de la globalització neoliberal, amb el seu curt cartell de guanyadors i la seva extensa nòmina de perdedors, ha fet que aquest estat de coses hagi saltat pels aires. Les promeses incomplertes de benestar per a tothom han estat el brou en què ha fermentat una pulsió autoritària que ha diluït el poder tou. L’antropòleg Arjun Appadurai ja advertia el 2016 que s’estava escrivint “un nou capítol en la història dels populismes autoritaris amb uns nous liders que avorreixen la democràcia, perquè és un obstacle per a la seva monomaníaca ambició de poder. Els seus seguidors són víctimes de la fatiga democràtica i veuen la política electoral com la millor manera de sortir de la mateixa democràcia”.

Cinc anys després d’aquesta reflexió, és evident el retorn del poder dur, o en paraules del filòsof Santiago Rico Alba, del retorn a l’era de l’imperi, que feia mantenir hegemonia amb l’ús de la força, real o projectada. Segons l'informe sobre democràcia de l'Institut Varietats de Democràcia (V-Dem) de la Universitat de Göteborg, mentre escrivim aquestes ratlles el 72% de la població mundial viu sota un règim autoritari.

El món ha esdevingut un botí a repartir. La irrupció de Trump a la sala de joc, amb la seva fugida cap endavant orientada al màxim benefici i disposat a situar-se al marge de qualsevol obligació, fa que la partida es jugui a la llum dels focus. Ja no cal amagar-se en un soterrani d’atmosfera fumejant. Com diu la dita castellana, Trump juga “a calzón quitao”, disposat a abandonar les generacions futures a la seva sort.

I què hi ha enfront? Masses d’individus sense comunitat; individus als qui les onades del tsunami ens sorprendran mirant les pantalles que ens han posat davant dels ulls els mateixos multimilionaris que ara es pensant en la part del botí que els correspon pel seu ajut inestimable.