‘Wokes’, ‘fatxes’ i equidistants

Com tantes altres coses que ens arriben dels Estats Units d’Amèrica, darrerament poques de profit, el terme ‘woke’ –‘estar despert’, ‘estar alerta’ en anglès, impulsat originàriament des de la comunitat negra per reivindicar els seus drets– s'ha anat imposant en el llenguatge de les dretes espanyola i catalana per qualificar de manera pejorativa les polítiques progressistes que, al seu parer, es preocupen massa per les minories, per lluitar contra discriminacions seculars o per l’ecologisme.

És una arma dialèctica, beneïda pel trumpisme, que s’usa com un contrapès als avenços en feminisme, en polítiques LGTBI, en un tracte més just cap a les persones migrades i les minories amb un color de pell diferent del blanc, en la lluita contra el canvi climàtic... Tot allò que al conservadorisme occidental clàssic, és a dir, a les majories dominants, li costa d’assimilar.

Però, a banda que com a insult té poca lògica intentar denigrar algú per voler estar despert davant les injustícies, es podria dir que de tant usar-se el terme, perd la seva pretesa càrrega verinosa. Passa també quan, a l’altra banda de l’espectre ideològic, s’identifica com a ‘fatxa’ a qualsevol persona que defensi idees dretanes.

De fet, la simplificació i la polarització de les idees estan al nucli central dels moviments reaccionaris, que amb una paraula pretenen desprestigiar causes complexes que requereixen solucions complexes.

Tanmateix, la batalla dels ideòlegs ‘antiwoke’ no la tenen tan perduda, quan hi ha sectors suposadament centristes, i fins i tot esquerrans, que compren part del relat i situen en extrems igual de perniciosos tant les polítiques ultradretanes com les ‘woke’, a parer seu exagerades en la defensa de certs col·lectius (voler imposar el llenguatge inclusiu, per exemple). És el problema de la simplificació: al final cadascú li dona a cada paraula el sentit que li vol donar.

Per això, d’entre els diferents posicionaments que filòsofs de prestigi fan davant aquest neologisme que les dretes han acabat imposant, em quedo amb el del belga Michel Feher: “Pensar que els desitjos d'igualtat dels altres et roben alguna cosa respon exactament a la noció de ressentiment, és a dir, a l'extrema dreta. L’esquerra serà ‘woke’ o no serà”.