A les facultats!

Milers d’estudiants s’han examinat aquests dies de les Proves d’Accés a la Universitat, la popular Selectivitat. Dies abans, s’havia parlat abastament sobre l’angoixa dels nois i les noies en enfrontar-se als exàmens i a la perspectiva no només d’aprovar, sinó també de no superar les temudes notes de tall per accedir als estudis desitjats.

Paral·lelament ha tornat una cantarella: que no cal que tothom vagi a la universitat, perquè, diuen, molts i moltes estudiants acabaran engrossant les llistes de l’atur o simplement no podran treballar en feines relacionades amb els seus estudis, per la qual cosa estaran sobrequalificats, cosa que sembla ser un desavantatge en el mercat de treball.

No obstant això, la realitat està ben lluny de corroborar aquesta idea que la porta de sortida de la universitat va a parar a la cua de demandants d’ocupació. Segons un estudi recent de la Fundació del BBVA, dels 500.000 nous llocs de treball ocupats per joves d'entre 22 i 29 anys des del 2020, el 44% ha estat per a universitaris, el 22% per a titulats als cicles formatius professionals de grau superior i un 25% per a graduats de batxillerat o formació professional de grau mitjà. Dels 223.110 nous ocupats universitaris joves, el 89% ho són en llocs altament qualificats. I un altre informe, en aquest cas de l’Institut Nacional d’Avaluació Educativa (INEE) del Ministeri d’Educació, conclou que “un nivell d'educació alt està correlacionat amb nivells baixos de desocupació”. Això significa que la probabilitat de tenir un salari per sobre de la mitjana general augmenta amb el nivell educatiu assolit.

Perquè, doncs, hi ha aquesta voluntat desincentivadora? No serà, els déus del neoliberalisme no ho vulguin, que es pretén que els estudis universitaris s’heretin, com la bona posició econòmica? Perquè sembla ser que aquesta indicació de que no cal anar a la universitat no fa per tothom. En una jornada sobre la qualitat de l’educació a Catalunya, celebrada al 2024 a la Universitat Pompeu Fabra, un professor universitari explicava una anècdota. Com a pare d’una alumna, havia assistit a una xerrada que oferia una tècnica del consorci d’Educació sobre orientació d’estudis postobligatoris, que s’havia organitzat en un institut d’un barri marítim de Barcelona. La persona que oferia la xerrada va posar l’accent en orientar l’alumnat cap als cicles superiors, perquè la universitat era “una fàbrica d’aturats”. Quan aquest professor-pare va preguntar a la tècnica si faria aquest mateix discurs en el cas que la xerrada fos en un institut de Pedralbes, la resposta va ser digna del malaguanyat Antonio Ozores: “Home, no!”.

M’ha vingut al cap aquesta anècdota arran de l’estudi publicat fa uns dies pel diari El País sobre la procedència de la població universitària, dut a terme amb les dades de l’Institut Nacional d’Estadística en base al cens més recent (2021). A Espanya hi ha 1,7 milions d’estudiants universitaris, però la seva procedència és desigual. Els municipis que nodreixen de joves la universitat són, oh sorpresa, els de renda més elevada. Si posem el focus en els municipis de la província de Barcelona (de més de 50.000 habitants), la classificació és aquesta: a Sant Cugat, el 55% de joves entre 18 i 22 anys va a la universitat; a Cerdanyola, el 40%; a Barcelona, el 38%; a Gavà, el 35,14%; a Castelldefels, el 34%; a Vilanova, el 32%; a Badalona, el 29; a, Viladecans, el 29%; a Sabadell, el 28%; a Mataró, el 27%; a Sant Boi, el 26%; a Cornellà, el 25%, al Prat, el 24%; a l’Hospitalet, el 20%, i a Santa Coloma de Gramenet, el 18%. És a dir, més del doble entre el primer i els últims de la fila. I si el zoom s’aproxima i s’atura als barris, la conclusió és encara més eloqüent: als barris amb el 5% de rendes més baixes d’Espanya només van a la universitat el 15% dels joves, mentre que als barris del 5% més ric, hi van el 64%. En alguna secció de Sant Just Desvern, el municipi amb la renda més alta de Catalunya, s’arriba al 60,98%. A Pedralbes, al 66,67%.

Com que sembla que recordar a tort i a dret que “la universitat és una fàbrica d’aturats” no és suficient i hi ha famílies de classes populars i mitjanes que s’entesten que els seus fills i filles vagin a la universitat, les notes de tall són un bon mètode darwinià per regular el seu accés als estudis superiors. Y para los demás, Mastercard, com deia l’anunci. Perquè paral·lelament avança la privatització del sistema. En els últims 26 anys s’han creat a Espanya 31 universitats privades i cap de pública. Si el ritme de creació no s’atura, d’aquí a poc hi haurà més universitats privades que públiques (ara n’hi ha 46 contra 50).

Tot això, des d’una mirada economicista de la universitat, que no hauria de ser l’única, ni molt menys. Ni tan sols la principal. Com recordava el sociòleg Manuel Castells, a propòsit de l’atac frontal de l’Administració Trump contra Harvard, a la universitat s’hi genera la ciència, la tecnologia, el pensament i l’art, que irriguen les capacitats dels humans en totes les seves dimensions. També afavoreix la igualtat d’oportunitats i és espai de gestació i de debat de valors.

Limitar l’accés de la majoria a les aules de les facultats és deixar en mans d’una minoria l’accés al saber. O en un símil ara en boga, que una minoria desplegui i controli la Intel·ligència Artificial i una majoria en faci ús sense cap pòsit de coneixements en el seu cervell ni rastre de pensament crític en la seva consciència, esperant les criptomonedes com a passaport a una vida millor.

L’expresident d’Uruguai, Pepe Mujica, sovint es referia a la necessitat de massificar la universitat. “Crec que cap societat arribarà a ser millor si no aconseguim massificar el coneixement i la cultura, si no aconseguim que la universitat sigui un verb comú per a tothom, i a tot arreu de la terra”, va dir en una ocasió.

Massificar i no restringir. Tenim dotze mesos per pensar-hi abans no arribi de nou el llop de la Selectivitat. A les facultats! ha de ser el nou clam que substitueixi el vell crit a les barricades!.