Gàbies

Camina amb un  gest d'aprovació, la gorra calada. Tot un senyor president amb la seva gorra vermella esportiva. L’acompanya el seu seguici que també mira de costat a costat gesticulant. Estan revisant el lloc, contents del treball fet, pletòric el primer, conseqüents els que el segueixen. Ho havien anunciat, ho havien fins i tot promès i mira que diuen els descreguts que els polítics mai compleixen les seves promeses, però malauradament en aquest cas sí.

Trump passeja orgullós entre gàbies fetes i pensades per a immigrants. Petits espais diferenciats entre si per tanques de ferro i filferro, que inclouen en l'interior l'espai just per a un parell de lliteres. Passadissos i passadissos plens d'aquests petits espais, d'aquestes gàbies. Al centre, amb capacitat per a “albergar” -diuen- tancar -seria apropiat- fins a 3.000 persones, s'ha batejat amb el nom de AlligatorAlcatraz. El màrqueting és important, és el que podem llegir en la gorra d'una de les seus acompanyants. Un lloc en una zona aïllada de Florida, envoltada de fauna perillosa, en concret caimans. Ni en les millors pel·lícules tindríem un escenari tan fabulós per a potenciar la por i el terror.

“És un treball increïble, tots han fet una gran feina, estic orgullós”- diu Trump davant les càmeres presents - perquè els EUA tenen al capdavant un president que es congratula del sofriment aliè i se sent feliç quan comprova que pot exercir aquest dolor als seus semblants amb impunitat absoluta.

Semblants, sí, procedeixin d'on procedeixin, éssers humans amb drets que Trump trepitja i menysté davant l'estupor d'alguns, l'aplaudiment de molts altres.

En quin món vivim, en quina societat ens estem convertint quan un dels estats suposadament més avançats es permet exercir semblant baixesa maquillant-ho d'ordre, seguretat o gestió? El mateix que mira cap a un altre costat quan bombardegen sobre nenes i nens i famílies, i justifica que la barbàrie es paga amb més barbàrie. Que l'ofensa, la discrepància o la diferència serveix d'excusa perquè el més fort imposi el mal més extrem sobre el més feble.

Sempre he pensat que, al racisme, al classisme, a l'homofòbia… a totes les fòbies a aquell que no entra en els teus paràmetres mentals, les alimenta la por. Però potser és una mica més; potser hauria, hauríem, de començar a pensar que darrere dels que planegen, validen i miren amb orgull les gàbies s'amaguen les veritables bèsties.