La ciutat, motor de creixement humà

La ciutat és, en essència, un motor de futur: escenari de riquesa humana i espai on la vida quotidiana es protegeix i es dignifica.

Parlar de la realitat actual pot semblar agosarat, quan alguns actors polítics i socials radicalitzats desdibuixen amb perillosa indiferència social la frontera entre veritat i falsedat. Aquest extremisme, que es proclama vassall de Trump, Milei, Putin o Netanyahu, actua més com a patriota de l’autoritarisme que no pas com a defensor dels principis democràtics sostinguts en les regles col·lectives que ens hem donat.

Malgrat aquesta ingerència perversa, la ciutat continua essent catalitzadora de relacions humanes. Manté la capacitat d’unir mons i persones, d’aglutinar la pluralitat i de fomentar el pensament crític. En la proximitat atén realitats socials diverses, aprofundeix en els drets cívics i sanciona aquells que alteren la convivència.

La ciutat no es construeix amb algoritmes: en ella conflueixen massa realitats no programables. Tanmateix, en temps buits com els actuals, els algoritmes han convertit la por en negoci rendible, sobrealimentant l’individualisme a base de falsedats histriòniques, paraules gruixudes i desqualificacions doloroses.

La inseguretat ha format part de la por social al llarg de la història: res de nou sota el sol. Però la incertesa actual va més enllà de la delinqüència. Inclou el temor al col·lapse dels serveis públics, a l’abandonament de l’espai comú, a la sensació de desprotecció quotidiana o a la dificultat de sostenir un projecte vital. La nostra tasca és oferir respostes que retornin tranquil·litat i confiança a la ciutadania.

Durant dècades es van ampliar els espais vitals de les diferents classes socials, configurant una extensa classe mitjana sota la convicció que el treball garantia una vida millor. Avui, aquest ascensor social travessa una crisi profunda, agreujada per la hiperactuació del populisme. Ja no n’hi ha prou amb alçar la veu des de la protesta, cal comprendre per què tantes persones se senten fora del relat comú de qui som i què aspirem a ser.

Moltes han interioritzat que viuen una crisi social i identitària i, per això, qüestionen tant les democràcies liberals com les idees progressistes. Mentre continuem fixant-nos obsessivament en el missatger, oblidem preguntar-nos per què persones decents miren el dit que assenyala el cel en lloc de mirar el cel mateix.

Per això, per a molts de nosaltres, la ciutat ha de ser la resposta civilitzada davant el disbarat d’aquells que només ofereixen ira, ràbia i odi com a alternativa. Però no n’hi ha prou amb impugnar-ho des de la raó: és imprescindible entendre per què aquest discurs arrela emocionalment en sectors de les nostres comunitats.

La ciutat no pot fortificar-se ni blindar-se per evitar la influència de la demagògia, que s’alia amb dos grans problemes: la hiperfragmentació dels mitjans de comunicació i la lògica de les xarxes socials. Hem de combatre la frustració i convertir la ciutat en un espai sòlid i robust. La proximitat s’ha de projectar cap a l’horitzó, neutralitzant l’acció destructiva d’una minoria delictiva que erosiona la convivència; i garantint la seguretat en el seu sentit més ampli. Per això, és necessari ancorar motors de creixement i transformació que redueixin la desigualtat: dinamitzar la cultura en coneixement i valors; impulsar polítiques de protecció ambiental, qualitat de l’aire i habitatge; i defensar la convivència en els espais públics i privats.

Davant aquesta crisi, hem de refermar la nostra convicció que la comunitat és més forta quan és plural i diversa. No es tracta només de parlar de drets, sinó també de complir els deures compartits. El lliure trànsit de les persones és un principi democràtic irrenunciable, en contrast amb la deshumanització que representa el lliure trànsit d’esclaus. Però admetem que gestionar actualment el creixement de la població exigeix responsabilitat i visió de futur: polítiques públiques sòlides, ambicioses i realistes, capaces de donar resposta als reptes actuals sense caure en solucions fàcils ni en promeses immediates que només generen frustració. Reconèixer i abordar els nostres límits no vol dir retrocedir, sinó reduir les pors de la ciutadania que creu que compartir drets és perdre’ls. Al contrari: significa reforçar els equilibris i renovar els consensos que ens permeten continuar avançant com a societat.

Necessitem establir posicions que agrupin la comunitat i ens permetin mirar al futur amb confiança i fermesa. Hem de sostenir i ampliar l’estat del benestar, ordenar l’espai públic i reforçar la seva capacitat com a lloc de civisme, respecte i seguretat. Només així aconseguirem que molts ciutadans deixin de mirar el dit i tornin a recuperar l’esperança en el bé comú.