Joves contra jubilats: la nova (i falsa) gran batalla

Dels autors de “Els immmigrants et prenen la feina” arriba ara “Vius malament perquè els jubilats viuen molt bé”. Aquests dies ha reaparegut un discurs que enfronta els  “millennials” (terme que defineix les persones nascudes a partir de la dècada dels vuitanta) amb els “boomers” (la generació de persones nascudes entre el 1946 i el 1964 durant l’anomenat “baby boom”). L’argument és que aquests últims neden a la piscina de l’abundància mitjançant una bona pensió, un habitatge en propietat i altres prerrogatives adquirides gràcies a un Estat protector que els ha privilegiat, mentre que els primers xipollegen en el pantà de la precarietat. Si els “millennials” no tenen futur, argumenten, és perquè els “boomers” els ho han desdibuixat acaparant tots els recursos. No han deixat ni les molles.

No hi ha res de nou sota l’escalf del sol ideològic del neoliberalisme. Ben al contrari, és una mutació del tradicional fustigament del penúltim de l’escala contra l’últim, instat pels que estan a dalt de tot. L’únic que canvia és a quin sector de la població es culpabilitza. Ara els toca als jubilats.

És cert que les persones que van entrar en l’edat adulta en el tombant del segle tenen tota la raó per estar indignades davant la seva situació. Aquesta generació ha descobert amargament que treballar amb abnegació i estalviar com formiguetes —com se’ls havia promès, com se’ns havia promès—  ja no és cap garantia de tenir un habitatge digne. I l’habitatge és la clau de volta per construir un projecte de vida propi. Un informe d'àmbit europeu sobre l’emancipació dels joves publicat per Eurostat el 2024 va revelar que a Espanya l’edat mitjana en què els fills i les filles deixen la casa familiar és de 30 anys.  Un altre informe, aquest elaborat pel Consell de la Joventut d’Espanya, apunta que la principal barrera per emancipar-se és la dificultat d’accedir a un habitatge. L’estudi assenyala que els elevats preus del lloguer obliguen a un jove a destinar el 92,3% del seu sou si vol viure sol i 14 anys de salari si es vol comprar un pis.

I què passava abans? En el cas de la generació dels “boomers”, l’adquisició d’un habitatge requeria l’equivalent a cinc o sis salaris anuals. Però no és que aquesta generació arribés a l’edat adulta en una època d’utòpica igualtat social i d’un potent estat de benestar amb musculats serveis públics. Simplement, en aquella època el model econòmic i el sistema laboral, tot i que amb feines probablement precàries, encara permetia construir, no sense esforços, un projecte de vida. L’habitatge no era un bé per especular, com ha succeït les tres últimes dècades amb l’entrada dels fons d’inversió i altres aus rapinyaires del sector financer, sino un bé d’ús.

L’altra pota en què se sostè aquest discurs falsejat és el de les pensions. Sota l’argument de la dificultat de la viabilitat del sistema, no vinculen els impostos amb la redistribució de la renda, sinó amb els diners destinats a la “pagueta” dels pensionistes. Com si tenir una pensió fos un privilegi. Però veuran: la pensió mitjana de jubilació, que perceben més de dos terços del total de pensionistes, és de 1.503,3 euros mensuals. En el cas de les persones treballadores en actiu, el salari mínim per a 12 pagues —després dels increments dels últims anys per part del govern— s’ha situat en 1.381 euros (1.184 € en 14 pagues). No hi ha cap abisme entre els que cobren els uns i els altres.

Hi ha efectivament un abisme, però no és entre els joves precaritzats i els jubilats pensionats: és el que es dona entre els ingressos dels que estan en el pic de la piràmide i la multitud que conforma la base. Perquè mentre s’instiga els “millennials” que assaltin els palaus d’hivern dels “boomers” per segar els seus suposats privilegis, els executius de les grans empreses i dels fons d’inversió caminen a pas triomfant. Els grups amb presència a Borsa van obtenir el 2024 uns beneficis del 20,87% respecte al 2023. Les grans corporacions de l'Ibex 35, un 23,6% més.

Darrere de les acusacions cap als nascuts més enllà de 1964 hi ha una cortina de fum que tracta d’amagar les causes reals de la precarització laboral de les generacions més joves i allunya la mirada del gran responsable: un sistema que que té en el seu ADN l’empremta de la desigualtat.

A la indignació justificada li segueix una orientació cap a la solució correcta? Tot túnel té dues sortides i una invariablement porta un retrocés. S’està empenyent cap a la direcció adequada? Em temo que no. Darrere els interessos que hi ha en el qüestionament dels suposats privilegis dels “boomers” no hi ha l’objectiu que els “millennials” s’equiparin en drets i recursos, sinó a l’inrevés: que les generacions més grans es precaritzin. La ideologia que sustenta aquests interessos advoca per uns serveis públics reduïts a la mínima expressió. No és una hipòtesi. Ja ho podem veure en altres països. 

L’estudi europeu sobre l’emancipació dels joves al qual feia abans referència assenyala que els països on els joves abandonen abans la llar familiar són Finlàndia, Dinamarca i Suècia, en tots tres casos abans dels 22 anys, vuit anys abans que a Espanya. Curiosament, són tres països amb una tradició de xarxa de serveis públics forta. És una bona pista, una més, que la llum del túnel està a l’altra banda d'on ens volen adreçar; està en l’aplicació decidida de polítiques destinades a la reducció de les desigualtats,  amb el perfeccionament de sistemes de tributació progressiva, amb la millora (sí, encara més, dels salaris) i amb l’existència d’uns serveis públics potents. Encara no és massa tard.