Ernest Lluch: un llegat més viu que mai

El 21 de novembre de l’any 2000 serà sempre una data molt especial per als socialistes i per a la ciutadania de Catalunya i de la resta d’Espanya. L’assassinat d’Ernest Lluch a mans d’ETA va ser un cop molt dur per a una societat que desitjava viure en pau i sense violència als carrers.

Recordo perfectament la nit d’aquell dia. Estava sopant amb el periodista Enric Sopena al restaurant Can Quirze d’Esplugues de Llobregat. La televisió estava de fons a l’establiment i, de sobte, vam sentir que l’Ernest havia estat assassinat al garatge de casa seva. Ràpidament, vam interrompre el sopar i ens vam traslladar a Cardenal Reig, carrer proper a la zona on estava situat el seu domicili. Allà, companys/es socialistes, veïns/es del barri, i altres ciutadans/es ens vam aplegar de forma improvisada per compartir el dolor que sentíem. No ens podíem creure que l’Ernest ja no estigués entre nosaltres. 

No va ser una notícia gens fàcil de digerir, i més tenint en compte que l’exministre socialista havia estat una de les figures que havia defensat amb més fermesa la necessitat que ETA posés fi a un terrorisme que no permetia a la ciutadania del País Basc i de la resta d’Espanya viure en plena llibertat. Així mateix, durant els dies i les setmanes posteriors al seu assassinat, recordo que molts càrrecs públics miràvem, cada vegada que agafàvem el cotxe, que no hi hagués cap artefacte explosiu a sota d’aquest. En aquest sentit, la mort de l’Ernest, a més de suposar una sotragada molt gran des del punt de vista emocional i polític, va comportar que aquells/es que, des de la política ens oposàvem a la banda terrorista, haguéssim de reforçar les nostres mesures de seguretat. 

L’assassinat del nostre company, com és sabut, va generar una onada de rebuig sense precedents que va desembocar en una manifestació massiva pels carrers de Barcelona. Amb tot, no va ser fins 11 anys més tard, i gràcies al lideratge, la determinació i la tasca de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que ETA va anunciar el “cessament definitiu de la seva activitat armada”.

Va ser una enorme victòria de la democràcia. També va ser un dia molt emotiu per recordar els centenars i centenars de víctimes mortals que, com l’Ernest, havien perdut la vida per defensar un model de societat basat en la pau, la llibertat, el pluralisme i la convivència entre diferents. 

Tot i el pas dels anys, el seu llegat continua ben viu. A ell li devem, sense anar més lluny, l’actual sistema de sanitat pública. Les seves conviccions socialistes i la seva lluita per la igualtat d’oportunitats i la justícia social van ser el que el van portar a dissenyar un enorme canvi de paradigma en el sistema de salut que, el pas dels anys, ha demostrat que ha estat un enorme encert. L’Ernest, en aquest sentit, va ser tot un precursor en l’impuls de polítiques públiques.

Reivindicar la seva figura política és també reivindicar un estil d’exercir el servei públic. En un moment en què predomina el soroll, parlar d’ell és posar l’accent en una política de base socialdemòcrata que es fonamenta en el diàleg i la cerca dels acords. 

El fet que 25 anys després de la seva mort continuem reivindicant la seva manera d’exercir la política i els seus valors és la demostració que el seu llegat està més viu que mai. És un deure cívic col·lectiu transmetre a les futures generacions tot el que va fer pel progrés del nostre país, ja que han estat líders polítics com l’Ernest els qui han posat els fonaments de la democràcia que avui podem gaudir.