El catastrofisme davant el dolor incapacita més que el mateix mal d’esquena

El mal d’esquena crònic és la principal causa de discapacitat i pot afectar fins al 70 % de la població al llarg de la vida. Tot i això, la intensitat del dolor no sempre explica les limitacions que moltes persones acaben desenvolupant. Un estudi publicat a l’European Journal of Physical and Rehabilitation Medicine, que ha comptat amb la participació de l’Hospital Universitari de Bellvitge, revela que aspectes psicològics, com preocupar-se en excés pel dolor (catastrofisme) o tenir por de moure’s (kinesifòbia), poden arribar a explicar fins al 35 % de la discapacitat en persones amb mal d’esquena crònic inespecífic.

Aquest impacte és especialment rellevant en moltes dones després de la menopausa, etapa en la que conflueixen factors biològics, socials i la pèrdua de massa muscular associada a l’edat.

La recerca ha analitzat 276 persones (72 % dones) amb dolor lumbar crònic inespecífic amb una durada mitjana del dolor de gairebé sis anys i una intensitat mitjana de 6,7 sobre 10, ateses en quatre hospitals universitaris de referència d’Espanya: Hospital Universitari de Bellvitge, Clínica Universidad de Navarra, Hospital General Universitari de València i Hospital Arnau de Vilanova. Els resultats reforcen el model biopsicosocial del dolor i subratllen la necessitat que el tractament posi el focus en l’educació per a la salut i l’exercici físic, més enllà de procediments mèdics intervencionistes.

El paper clau de la ment en el dolor

L’estudi confirma que la intensitat del dolor i la discapacitat mantenen només una correlació moderada. En canvi, les creences negatives sobre el dolor tenen un pes molt important en la discapacitat.

El coautor del treball i cirurgià de columna del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital de Bellvitge, Iago Garreta, considera que “amb el mateix dolor, hi ha persones que poden continuar amb les seves activitats i d’altres que veuen la seva vida molt limitada" i assegura que "el que pensem sobre el dolor pot intensificar-lo”.

Aquestes creences es poden modificar amb educació sanitària, exercicis progressius i estratègies psicològiques adequades. “Moure’s no danya l’esquena. Una activitat física segura i progressiva és una de les millors eines de tractament”, afegeix l’especialista.

La tesi doctoral Garreta reforça la importància d’una atenció multidisciplinària que combini exercici de força, educació en salut, suport psicològic i hàbits de vida saludables.

En aquest context, l’assaig clínic pilot En forma, liderat des de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ha demostrat que aquest tipus de programa és viable en el sistema públic i, a més, suggereix que pot millorar la discapacitat i la salut emocional, contribuint així a reduir cirurgies per mal d’esquena.

“Les nostres dades suggereixen que un abordatge integral, amb professionals de cirurgia de columna, rehabilitació, fisioteràpia i psicologia, ofereix millors resultats a curt i mitjà termini. Són resultats encoratjadors que ens animen a continuar estudiant aquest model”, subratlla Garreta.

Activar-se per recuperar-se

El tractament passa necessàriament per un canvi positiu d’estil de vida: activitat física regular, una bona alimentació i deixar de banda hàbits nocius com el tabac i l’alcohol.

“La persona és protagonista de la seva recuperació. Nosaltres podem acompanyar i orientar, però qui més pot fer per recuperar-se és el propi pacient”, destaca Garreta. Treballar la força muscular, especialment del tronc, és l’eina que ha demostrat més benefici per estabilitzar la columna i reduir el dolor lumbar crònic inespecífic. “El pilates i l’entrenament de força són efectius i accessibles per a tothom”, puntualitza l’especialista.