La dimensió empresarial: un repte de país que ja no pot esperar

El debat sobre la dimensió empresarial ja no és només una qüestió tècnica ni un indicador econòmic que només hagi de preocupar els experts. És, ras i curt, un dels principals reptes de país. El 94 % de les empreses catalanes tenen menys de 10 treballadors, i només un 0,2 % són grans empreses, una proporció molt inferior a la d’economies referents com Alemanya.

Aquest dèficit estructural té conseqüències evidents: menor productivitat, menys capacitat d’inversió, més dificultats per internacionalitzar-se i una competitivitat limitada. Les pimes catalanes volen créixer i així ho evidencia l’estudi de l’Observatori de la Pime de Catalunya: set de cada 10 empreses manifesten la intenció de fer créixer el seu projecte, però només tres ho aconsegueixen realment. Per què està passant això?

El diagnòstic és clar. Burocràcia excessiva, fiscalitat desincentivadora, dificultats per cobrir llocs de treball i barreres d’accés al finançament. Són obstacles que generen un entorn poc propici al creixement, que penalitza qui vol fer un pas endavant i que cronifica el nostre model d’empresa petita. A més, la presència de llindars reguladors, especialment el dels 50 treballadors, afegeix càrregues i obligacions que sovint frenen la voluntat d’ampliar plantilla. Aquest “efecte barrera” és real i està documentat: quan créixer implica costos i complexitats addicionals, moltes empreses opten per no fer-ho.

L’informe és contundent: el dèficit de dimensió empresarial és històric i estructural, i frena la competitivitat, la qualitat dels salaris i la capacitat d’innovació del país. Informes europeus recents —com els de Draghi i Letta— confirmen que aquesta és també una feblesa del conjunt d’Europa, que requereix decisions valentes i polítiques intel·ligents.

Davant d’aquesta realitat, és necessària una Llei d’Impuls al Creixement Empresarial que elimini frens normatius i creï un entorn que faciliti, i no dificulti, la consolidació i expansió de les pimes. Aquesta normativa hauria d’incloure una fiscalitat orientada al creixement, que premiï la reinversió; una simplificació administrativa real; millores substancials en l’accés al finançament per reduir la desigualtat de costos, i una revisió i flexibilització progressiva dels llindars reguladors. 

No es tracta de demanar privilegis. Es tracta de demanar igualtat d’oportunitats per créixer. Si volem més productivitat, millors salaris i més benestar, necessitem empreses més grans. El nostre territori no pot renunciar al talent, la creativitat i la capacitat de les pimes, però cal que deixem de penalitzar-les justament quan volen créixer. Ens cal un marc que reconegui i acompanyi aquesta ambició empresarial i un compromís compartit entre institucions, empreses i agents socials per construir un país amb més oportunitats, benestar i futur.