Propòsits per no rendir-nos davant el retrocés

El mes de gener sempre convida a fer balanç i a mirar endavant. També en política. Vivim un moment en què moltes veus insisteixen en el fet que el progrés i les polítiques d’esquerres han estat una excepció, que toca girar cap a posicions conservadores, competir entre nosaltres i mirar només pel propi interès. No comparteixo aquesta mirada perquè crec profundament en el valor d’allò que és col·lectiu i en el paper dels poders públics com a eines imprescindibles de justícia, cohesió i llibertat real.

Comença el 2026 en un context complex, marcat per incerteses econòmiques, tensions socials i un creixent soroll polític. Davant aquest escenari no ens podem permetre el luxe de la resignació. Defensar allò que és públic continua sent una prioritat democràtica. La sanitat, l’educació, els serveis socials o les polítiques d’habitatge no són una despesa, sinó una inversió que garanteix igualtat d’oportunitats i drets efectius, independentment del codi postal o del saldo del compte corrent. Reivindicar el paper de l’Estat com a garant, i no com a enemic, és també reivindicar un model de societat on el mercat no ho decideixi tot, i on els privilegis no pesin més que la dignitat de les persones.

La democràcia, però, no es defensa només amb polítiques públiques, sinó també amb actituds. Recuperar el respecte com a base de la convivència és essencial en un temps en què l’insult, la deshumanització de l’adversari i la sospita permanent s’han anat normalitzant. Sense respecte no hi ha diàleg, i sense diàleg no hi ha democràcia que pugui resistir. Al mateix temps, cal combatre un individualisme que ens vol fer creure que cadascú se salva sol. 

El progrés real només és possible quan avancem junts, cooperem, i ens cuidem com a comunitat. Defensar el progrés significa també no cedir davant la nostàlgia reaccionària. No podem permetre que es qüestionin drets i llibertats que han costat dècades de lluita col·lectiva. Tampoc que es normalitzin discursos que volen fer-nos retrocedir en igualtat, especialment entre homes i dones.

La cohesió social és una de les grans tasques democràtiques de la nostra època. Les desigualtats no només són injustes sinó que alimenten el descontentament i el risc de deriva autoritària. Reduir-les és, per tant, una qüestió de salut democràtica. 

Cal escoltar més i millor, sortir de les bombolles i reforçar les institucions combatent la desinformació i cuidant la democràcia cada dia. Perquè l’esperança no és ingenuïtat, és una forma d’organització i compromís. I la història ens recorda que els avenços socials mai han estat inevitables, però sempre han estat possibles quan hi ha hagut voluntat política i una ciutadania activa. 

Desitjo de tot cor que aquest any ens porti més alegries que pors, més drets que renúncies, i més esperança que resignació. Perquè en aquests temps de sorolls i replegament, defensar el progrés continua sent, més que mai, un acte de responsabilitat.