El nou finançament: qui no vol més diners per millorar els serveis públics?

Durant més d’una dècada, el sistema de finançament autonòmic ha funcionat amb un motor desgastat. El model vigent, aprovat el 2009, havia de revisar-se el 2014. No es va fer. I des d’aleshores, les comunitats autònomes (les que sostenen el gruix de l’estat del benestar: sanitat, educació, serveis socials) han hagut de fer front a necessitats creixents amb un esquema que ja no responia ni a la realitat econòmica ni a les demandes socials.

Aquest diagnòstic no és patrimoni de cap partit ni de cap territori. És un consens compartit: el sistema actual està caducat. I quan un sistema caduca, no es tracta de buscar culpables, sinó de construir solucions. Per això el nou model de finançament que s’ha acordat per al 2027 representa una oportunitat històrica per a Catalunya i, alhora, un pas endavant per a totes les comunitats d’Espanya.

Catalunya ha estat, durant anys, una comunitat amb alta capacitat fiscal, però amb un finançament final que no reflectia aquest esforç. Això ha generat tensions pressupostàries i ha limitat la capacitat de desplegar polítiques públiques a l’altura del país.

El nou model corregeix aquesta distorsió amb tres avenços clau:

1.- Més suficiència financera: Catalunya disposarà de 4.686 M€ addicionals el primer any d’aplicació, un increment del 13,35%. No és un titular: és capacitat real per reforçar hospitals, reduir llistes d’espera o millorar l’escola pública.

2.- Ordinalitat garantida: per primer cop, Catalunya mantindrà la seva posició relativa després de la redistribució. És una garantia d’equitat i un incentiu a la corresponsabilitat.

3.- Més autonomia i governança: el model reforça la capacitat tributària donant estabilitat i previsibilitat a les finances de la Generalitat.

Tot plegat no és un privilegi. És una modernització necessària perquè Catalunya pugui exercir amb plenitud les competències que ja té i que la ciutadania exigeix que funcionin.

El nou model no és un acord “per a Catalunya”, sinó un acord “des de Catalunya i per a tot Espanya”. Perquè un país només avança quan totes les seves parts avancen. És un benefici per a totes les comunitats: per cohesió, per equitat i per estabilitat.

El nou sistema incorpora:

1.- Un reequilibri vertical històric: l’Estat aporta 20.975 M€ addicionals al conjunt del sistema. És un reconeixement explícit que el benestar es presta majoritàriament des de les comunitats i que cal reforçar-les.

2.- Menys desigualtats territorials: la diferència entre la comunitat millor i la pitjor finançada baixa del 32,37 % al 13,98 %. Això és cohesió territorial real.

3.- Solidaritat explícita i transparent, perquè es basa en criteris objectius i mesurables.

Aquest és el camí: més igualtat, més cohesió i més oportunitats per a tothom, visqui on visqui. El nou model no és un punt final. És un punt de partida. A partir d’aquí caldrà desplegar la segona capa: el finançament de les competències singulars de Catalunya i la creació del Consorci d’Inversions per garantir que el que s’aprova als pressupostos es converteix en obres i serveis reals.

Per això és tan important que el Congrés dels Diputats aprovi el nou model. No és una votació més: és una decisió d’Estat. És apostar per un finançament que reforça l’autogovern, millora els serveis públics i redueix desigualtats entre territoris.  És un acord que demana responsabilitat. I aquí tothom hi té un paper. No es tracta de blocs ni de banderes. Es tracta de responsabilitat. De sumar. De posar per davant el benestar de la ciutadania.

Catalunya necessita aquest nou model per fer el que sempre ha fet: treballar, innovar i tirar endavant. I Espanya necessita un sistema que doni estabilitat, equitat i confiança a totes les comunitats. Aprovar el nou finançament és apostar per més benestar, més cohesió i més futur. És fer política útil. És abocar recursos per millorar la vida de totes les persones. No podem perdre aquesta oportunitat. Aquí, és fonamental que tothom sigui assenyat.