L’esport femení: una qüestió de justícia social

El 8 de març és una data per reivindicar drets, però també per revisar compromisos. Des de l’àmbit esportiu, el Dia Internacional de la Dona ens interpel·la directament: hem avançat, sí, però la igualtat real encara no és una meta assolida.

L’esport és molt més que activitat física. És un espai de socialització, d’aprenentatge, de construcció d’identitats i d’oportunitats. I, com en altres àmbits de la societat, les dones continuen trobant-hi barreres: estereotips que condicionen la pràctica des de la infància, dificultats d’accés en determinats esports, menor presència en llocs de decisió, bretxa salarial, invisibilització mediàtica o manca de referents femenins.

Garantir l’accés equitatiu de nenes i dones a la pràctica esportiva no és només una qüestió d’oferta; és una qüestió de drets. Quan una nena abandona l’esport per manca d’espais, per pressió social o per falta de referents, no només perd una activitat: perd una oportunitat de creixement personal, de salut i d’empoderament.

La visibilització de referents femenins és, en aquest sentit, fonamental. Les esportistes d’elit obren camí, però també ho fan les entrenadores, les àrbitres, les Tutores de Joc, les directives i les jugadores amateurs que cada setmana omplen camps i pavellons amb la seva constància. Necessitem que les nenes puguin veure’s representades en tots els àmbits de l’esport, des de la base fins a la gestió.

Però la responsabilitat no recau només en les esportistes. Els clubs, els centres educatius i les institucions tenim un paper determinant. Hem de generar entorns segurs, inclusius i lliures de discriminacions. Hem de revisar estructures, horaris, recursos i discursos. Hem d’entendre que la igualtat no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana.

Des del Consell Esportiu del Baix Llobregat fa anys que treballem amb aquesta mirada. Apostem per un model esportiu que posa els valors al centre, que promou la pràctica mixta en edats escolars i que entén l’esport com una eina educativa de primer ordre. Però també impulsem projectes específics per fomentar la participació femenina al llarg de la vida: un exemple clar és la Lliga de Veteranes de futbol 7, que enguany arriba a la seva tercera temporada amb un creixement sostingut i una participació cada cop més diversa.

Encara queda camí per recórrer. Però cada nena que continua jugant, cada dona que torna a posar-se les botes, cada club que aposta per la igualtat i cada institució que hi destina recursos ens acosta a una societat més justa.

Reivindicar l’esport femení el 8 de març no és un gest simbòlic. És reafirmar un compromís col·lectiu perquè la igualtat també es jugui als camps, als pavellons i als espais de decisió.

Perquè una societat que garanteix l’esport per a tothom és una societat que avança.