L’'aiatol·là' de la Casa Blanca

En el món musulmà xiïta, aiatol·là significa «senyal de Déu»: un il·luminat per gràcia divina, l’equivalent al que podrien ser també els líders d’altres religions, habitualment monoteistes. «Ayatollah, no me toques la pirola», cantava als anys 80 la banda Siniestro Total, quan el règim autoritari i integrista iranià estava de moda per haver defenestrat el xa de Pèrsia.

Punk gallec irreverent, descarat, amb lletres que combinen humor, actualitat i, tot i que no ho sembli, cultura. Quins temps de creativitat! L’aiatol·là, com a metàfora d’algun il·luminat que ens vol imposar, a sang i foc, la seva visió del món, i a qui hem d’obeir cegament. «Te lo pido una vez más, no me toques la pirola jamás».

Doncs bé, ara que el règim dels aiatol·làs sembla saltar pels aires, caldria preguntar-se si els autors intel·lectuals dels atacs, Trump i Netanyahu, no s’estan comportant amb la mateixa arrogància i interès per demostrar qui mana aquí. Per Déu-Jahvè-Al·là, per la pàtria (America First), per un ego desmesurat... La imatge de Trump envoltat de líders religiosos al Despatx Oval, pregant i posant-lo al centre de l’escena...

Temps foscos, com ho eren els anys 80, en plena Guerra Freda. «Qué harías tú en un ataque preventivo de la URSS». En aquest cas, Polansky y el Ardor s’avançava, amb aquesta soflama antimilitarista, a la realitat de 40 anys després... només que canviant la URSS per altres sigles.

Hi ha qui dirà, no sense raó, que aquests líders d’ara, avesats a la guerra, han sorgit de les urnes, a diferència dels clergues de deserts llunyans. Pobre consol, tenint en compte quin altre personatge sinistre va arribar des de la democràcia per posar el món potes enlaire fa 90 anys. «Pero qué público más tonto tengo». Kaka de Luxe, posant de manifest que les masses no han de ser necessàriament sinònim de gent amb el cap moblat. Novament, punk ochentero.

Però serveixin els paral·lelismes entre ara i èpoques bel·licistes anteriors per mostrar que dels temps foscos ens n'hem sortit. Que hi ha marge per a l’optimisme. Que en algun moment del deliri hem après allò que cantaven Los Nikis, fent al·legoria de La naranja mecánica, el film de Kubrick: «La ultraviolencia siempre acaba mal, siempre acaba mal».