“Contre le racisme”

Tornem de vacances des del nord de França. Mentre estic conduint, els nens juguen entre ells i la meva parella dorm, al seient del copilot.

Estem a pocs quilòmetres de la circumval·lació de la perifèria quan de sobte tot s’atura i ens trobem en mig de més de mitja hora de retencions. La primera reacció és de desesperació, la segona de ràbia, la tercera arriba quan a la ràdio escolto el motiu pel qual desenes de persones restem aturades en algun punt entre Saint-Denis i París.

“Milers de persones es manifesten a França contra els atacs racistes a l’alcalde Bally Bagayoko”.

De sobte no estic aturada, soc el dany col·lateral d’un propòsit. Un grup de més de 20.000 persones, que davant l’ajuntament s’han concentrat per reclamar un món on el racisme no tingui cabuda, han aturat l’espai públic per dir prou. Prou.

“Venim a manifestar amb fermesa, i de manera definitiva, el nostre profund compromís amb els valors de la República”, declara l’edil de Saint-Denis, que va ser comparat amb un simi a la televisió pública francesa.  El representant de més de 150.000 habitants va haver de declarar-se “purament i simplement francès” al mateix temps que lamentava que sovint les institucions no són prou fortes, o fins i tot fallen, davant les discriminacions.

Escolto tot això el 4 d’abril, pocs dies després del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial que es commemora el 21 de març.

I probablement, totes les institucions van enarborar aquell dia la bandera de la igualtat. Però, efectivament, no trobem la contundència suficient, quan el món no es para davant els crits racistes en un partit de futbol, o les constants fake news per continuar incidint en el discurs de dreta i d'extrema dreta que equipara immigració amb delinqüència.

“Contre le racisme” es llegia al faristol rere el qual Bagayoko feia el seu discurs. 4 d’abril de 2026 i encara un home ha de defensar que no se’l pot jutjar o criticar per la seva raça.

Sovint ens preguntem si les manifestacions, els talls de carreteres, les protestes… serveixen per a alguna cosa més que provocar enrenous. Però què hem de fer sinó?

Cal aturar el món de tant en tant per reclamar allò que és correcte. És un dret i és una necessitat. I el 4 d’abril va ser necessari aturar París i la seva perifèria per demanar posar fi a la discriminació, a la desigualtat, a la injustícia injustificable de separar les persones per motius aleatoris i insignificants com la procedència o el color de la pell.

Mai un embús m’havia semblat tan productiu.