Malestars individuals, respostes col·lectives

Vivim en una època dominada pel culte a la psique. Hem passat d’amagar els problemes de salut mental a tenir permanentment el focus posat a l’esfera psicològica. Arreu de les societats occidentals, milions de persones recorren a teràpies, productes i serveis per millorar el seu benestar emocional. El doctor en psicologia i investigador Edgar Cabanas ha encunyat el terme “psiutadans” per definir aquesta subjectivitat individualista i consumista que converteix les persones en clients, la funcionalitat dels quals està totalment lligada a la recerca i el desenvolupament de la seva felicitat. Una felicitat egoista com a imperatiu moral.

Per trobar l’origen d’aquesta febre pel benestar emocional, cal traslladar-se al jardí d’una casa nord-americana a mitjan dècada dels noranta. Mentre hi tallava la gespa amb la seva filla, el psicòleg Daniel Seligman va tenir una revelació: si creiem en nosaltres mateixos i ens hi esforcem, ens anirà bé a la vida. A aquesta revelació la va anomenar “psicologia positiva”. Probablement, la cosa no hauria anat més enllà si Seligman no hagués tingut la fortuna de ser escollit, l’any 1998, president de la poderosa Associació Americana de Psicologia. Des d’aquesta posició de privilegi va poder estendre la seva teoria/revelació urbi et orbi. Només quatre anys més tard, la psicologia positiva ja havia aconseguit 37 milions de dòlars en finançament i s’havia convertit en una de les bases ideològiques al servei de la revolució cultural neoliberal que Ronald Reagan i Margaret Thatcher havien iniciat la dècada anterior. Thatcher havia deixat clar quan va dir: «no existeix la societat, sinó els individus.»

El sociòleg alemany Axel Honneth ha definit el neoliberalisme com un estadi nou del capitalisme caracteritzat, entre altres, per dues qüestions: una, la mercantilització dels aspectes immaterials de la vida humana, com ara les identitats, els sentiments i els estils de vida;  i dues, la consolidació d’un conjunt de trets i comportaments que col·loca la salut emocional i la necessitat de realització personal en el centre del progrés social.

La psicologia positiva ha servit de coartada per fer possible aquest estat nou del capitalisme, al qual es refereix Honneth, i a la nostra transformació en “psiutadans”, que explicava Cabanas. Ha legitimat la idea que el que ens passa és fruit dels nostres actes, que amb fe i esforç tot anirà bé, que el creixement personal ha de ser l’objectiu vital de cadascú de nosaltres (amb la creu de la moneda: si no et va bé, només és responsabilitat teva, perquè no t’hi has esforçat prou). I amb aquesta premissa ha inundat múltiples àmbits de la vida, des de l’educació a la feina, des de la gestió d’empreses a la pràctica esportiva. «Aspectes com la feina passen a ser cada vegada més una qüestió de fortaleses personals, creativitat i esperit empresarial; l’educació és qüestió de competències i talents individuals; la salut és qüestió de personalitat i elecció», assenyala la sociòloga Eva Illouz a Capitalismo, consumo y felicidad (2019).

En l’àmbit laboral, per exemple, la solució passa per oferir als treballadors tècniques i eines per adaptar-se millor a les seves condicions laborals, no per transformar-les. Us sonarà: eines per combatre l’estrès, per convertir els fracassos en oportunitats, per facilitar la flexibilitat, per ser més productius, etc. Tot i aquest mantra, el Full de ruta per a les administracions sanitàries a Espanya sobre Salut Mental i Feina, presentat el juny de 2025, conclou que la millora de les condicions laborals reduiria en 170.000 els casos de depressió. Posem un exemple, bèstia si es vol: els esclaus de les plantacions cotoneres segurament presentaven símptomes depressius que només requerien una solució: l’abolició de l’esclavitud.

A Catalunya, el 2024, un total de 1.106.235 persones van prendre algun tipus d’ansiolític, segons les dades del departament de Salut. La meitat de la població, especialment joves i gent gran, se senten sols. El malestar, per tant, existeix. Però la seva arrel no és individual. Hi ha manca d’esperança quan un salari no et garanteix la promesa d’un sostre, hi ha cansament quan els horaris eterns o la connexió permanent impedeixen tenir una vida més enllà de la feina, hi ha angoixa quan sobre el cap dels teus fills hi ha l’ombra d’un desnonament.

En el seu llibre Malestamos. Cuando estar mal es un problema colectivo (2022), el metge Javier Padilla i la psicòloga Marta Carmona adverteixen que «l'existència d'unes condicions estructurals, socials i polítiques deixa una empremta sobre les nostres biografies que fa que això no sigui una cosa que em passa aïllada del context, sinó que el context forma part no només de les causes sinó del problema en si mateix».

Així doncs, apostar-ho tot a la fitxa de la resposta individual per guanyar la partida al malestar comú no és ni innocu ni desinteressat. Mentre continuem obsessionats amb la idea que els nostres problemes se solucionaran amb esforç personal, fe i resiliència, les possibilitats d’emprendre transformacions socials estaran més allunyades.

La resposta no la trobarem enarborant la bandera del jo, sinó del nosaltres. Aprofundint i eixamplant el catàleg de drets, recuperant les estructures socials i enfortint els vincles; en definitiva, pel camí de tornar a pensar-nos com a comunitat, un camí que mai ens hauríem d’haver deixat prendre.