Prioritat nacional i Mundial

Abans deien «primer els de casa», un eslògan, en referència a les persones destinatàries de les polítiques públiques, que va introduir en el debat polític, fa un parell de dècades, el partit xenòfob Plataforma per Catalunya. Però l'extrema dreta i la dreta populista també es renoven, i el concepte ha mutat cap a la «prioritat nacional», entesa tant des d'un àmbit espanyol com català, ja que, en aquestes qüestions, les extremes dretes conflueixen.

I, com que l'onada reaccionària que vivim continua escampant-se allà on pot, la dreta, necessitada de pactes amb els ultres per governar en algunes comunitats autònomes, comença a assumir-la com una cosa normal, com si discriminar per l'origen d'una persona a l'hora d'accedir als beneficis públics no atemptés contra el més elemental dret de tothom a la igualtat i a la dignitat humana. Fins i tot el papa Lleó XIV, en la seva recent visita, ha alertat dels perills de prioritzar l'origen nacional o ètnic en la prestació de serveis públics.

En aquest context, ha arrencat el Mundial de futbol, un magne esdeveniment esportiu i d'entreteniment universal que alguns sectors aprofiten per convertir-lo en un aparador d'exaltacions patriòtiques (només de les nacions que tenen dret a participar-hi, diran alguns altres, amb raó).

La pregunta sorgeix per si mateixa: aquells qui demanen «prioritat nacional» per accedir als drets públics, també ho fan per defensar els colors de la Roja? Aquesta ha de prescindir dels fills d'immigrants africans —Lamine Yamal i Nico Williams, que, a més, parlen català i euskera, respectivament— perquè primer han de poder sortir a la gespa aquells qui tinguin vuit cognoms espanyolíssims?

Així doncs, visca les seleccions que mostren la multiculturalitat com un fenomen social i normalitzat, sigui l'Espanya de Yamal i Williams, la França plena de descendents de l'Àfrica o del Carib, o l'Alemanya farcida de jugadors amb ascendència de la Costa d'Ivori, Ghana o Senegal, una realitat que faria explotar el cap als defensors de la raça ària.

En temps tèrbols, marcats pels intents de retorn als supremacismes identitaris, el Mundial de futbol, amb tots els seus defectes, propis del capitalisme galopant, esdevé, paradoxalment, en bona part a la pàtria de Donald Trump, un aparador multicultural i multiètnic de primera magnitud.