La meitat d’aquest món

Les dones no som un col·lectiu. No som una minoria. No som un grup organitzat. Som la meitat de la població. La meitat del món. Això és una dada objectiva, quantificable.

No obstant això, no som la meitat del poder. No som la meitat dels presidents i presidentes del món. No som la meitat dels càrrecs directius. No som la meitat de les persones que prenen decisions que afecten la majoria de la ciutadania, homes o dones.

No som la meitat en les cures, on som majoria, ni en les professions dedicades a cuidar, on som majoria. No som la meitat quan es decideix qui s’agafa un permís per encarregar-se de les persones, els infants o la gent gran que té a càrrec. Aquí també som majoria.

Tampoc no hem estat la meitat representativa en la ment de les persones creatives. L’àmplia majoria d’històries les protagonitzen homes; ni hem estat representades per igual en els reculls artístics, als museus, a les bibliografies o als llibres d’història.

Però tot això, que em sembla increïblement greu, no és ni la meitat —tampoc— de greu que no haver estat el 50 % de la ciència i de la medicina. I no em refereixo només a l'anomenat efecte Matilda, que la historiadora Margaret Rossiter va anomenar així per primera vegada l’any 1993, agafant el nom de l’activista Matilda Joslyn Gage, que ja havia denunciat aquest fenonem d’invisibilització de les dones i de les seves fites científiques l'any 1883.

No és poc conegut el cas de dones que han participat, dirigit o protagonitzat investigacions i després han vist com eren els seus marits o companys d’equip els qui rebien els premis Nobel, sense cap reconeixement per a elles (Lise Meitner per la fusió nuclear; Rosalind Franklin amb la famosa fotografia 51, que va demostrar la doble hèlix de l’ADN; o Marie Curie... que sí que va rebre el premi, però compartit… No fos cas!).

Parlo de l’infradiagnòstic derivat de la nul·la representació de les dones als processos d’estudi, recopilació de dades i investigació. Durant anys, a les recerques biomèdiques i sociològiques s’ha evitat analitzar o presentar els resultats desglossats per sexe. Per què? Les excuses són diverses, però una bastant curiosa: que els processos hormonals de les dones dificulten les estadístiques.

Això, a part de ser insultant, provoca una conseqüència greu: impedeix detectar si un tractament, un diagnòstic o un conjunt de símptomes són propis o bé afecten de manera diferent els homes i les dones. 

Si ara mateix penseu quins són els símptomes d’un infart de miocardi, podreu enumerar-ne alguns: sensació d’opressió al tòrax, dolor al braç esquerre... Sí? Doncs, sorpresa... aquesta simptomatologia és correcta només en cas que siguis un home. Si ets una dona, les alertes són: nàusees, sensació d’indigestió, dolor a la part mitjana de l’esquena, dolor al coll o a la mandíbula i manca d’aire.

Una dada: les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort de les dones a Espanya.  Al meu cap ressona, a tall de pel·lícula nord-americana, allò de: «No tinc més preguntes, senyoria».

Les dones estem, òbviament, infradiagnosticades, infraestudiades, però sobremedicades. Un cop més, l’androcentrisme ens tracta de manera desproporcionada. Les dones reben, una altra dada objectiva, el doble de fàrmacs que els homes.  I aquí tornem, de nou, a la nostra infrapresència en els estudis clínics, fet que fa que les dosis no siguin les apropiades, que els efectes secundaris no estiguin contemplats i, com no, que històricament s’hagin obviat malalties majoritàriament femenines com l’endometriosi o la fibromiàlgia, i s'hagin diagnosticat sota el paraigua de les malalties mentals problemes absolutament físics.

La invisibilització de les dones és ofensiva i injusta, però també perillosa i potencialment criminal. Potser, encara queden molts motius per continuar dient que el feminisme és necessari.